La censura

La censura franquista incidia considerablement a l'hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans.
L'autarquia de la cultura oficial franquista i l'intent de genocidi de la cultura catalana limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendéncies dramatúrgiques europees o nord-americanes i feien del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre català que hi hagués en sintonia i que havia de recloure's en la clandestinitat o semiclandestinitat.
La censura dels espectacles teatrals arribava a classificar-los segons un sedàs que titllava de els que no s'adeien amb la moral catòlica oficial.
Els criteris censoris tendien a eliminar qualsevol al pudor i als bons costums en relació amb el sisè manament, l'opinió política contrària al sistema institucional del règim, l'ús del llenguatge de manera indecorosa, provocativa o impròpia de les persones o la crítica a la religió com a institució i jerarquia que garantia els valors devins i terrenals i inspirava la conducta humana comme il faut.
Es toleraven i es podia al·ludir al vici, si s'exposava .
Respecte a les traduccions, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català.
Tampoc es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada al país d'origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.
Aquesta normativa tan restrictiva no arribà a aplicar-se al peu de la lletra, però la seva mateiza existència pesava com una espasa de Dàmocles damunt l'activitat teatral de les companyies i amateurs catalanes.
Oliver mateix veié com la prohibició governativa impedia amb la traïdoria d'estrenar la seva versió de L'òpera de tres rals, de Bertolt Bretch.