Treball Ramona, adéu: Daniel Solomon, Francesco Malgiolio, Inma Navas, Tania

Proposta 1. Tema i argument

Doneu resposta a aquests interrogants des de la vostra experiència com a lectors/es. Desprès, relacioneu les respostes amb el tema- o temes- de Ramona, adéu. Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat --i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?

Personalment crec que hi ha persones que no suporten la seva felicitat n'hi la dels altres, però pel fet de que sigui escriptor o escriptora ha de tenir un problema amb la felicitat i crec la felicitat no es una matèria difícilment transformable a la literatura.

Considerem tot sovint com “grans temes” en literatura -ai, la jerarquia!- la dissort, la mort o el pas del temps, mentre que la felicitat, fugaç però no menys lluminosa, la deixem per als fulletons i els telefilms?

Que es considerin importants uns temes o uns altres en la literatura depend del lector.


Proposta 2. Personatges
2.4 Legiu el fragment (pp. 195-196) en què Mundeta es compara amb la protagonista de La reina Cristina de Suecia i comenteu-lo.

En aquest fragment la Mundeta Venura es compara amb Greta, la protagonista de la pel·lícula La reina Cristina de Suecia, perquè ella es veu a si mateixa com una enamorada de pel·lícula, que camina cap a la felicitat.

2.2 De Vegades per caracteritzar un personatge literari,aquest es contraposa en un altre. Es el que fa Montserrat Roig amb Mundeta Ventura y Kati. De tota manera, en llegir Ramona, adéu,Rebem abans una valoració positiva que no pas negativa de la Kati. Compareu els fragments següents amb les opinions que es desprenen de les pagines inicials.

La Mundeta Ventura comença parlant de la Kati com un exemplar en el qual a gent vol ser com ella i acaba explicant com la veuen els demes de que era soltera i vivia sola,els seus amics eren estrangers,els predilectes eren el francesos,li divertia criticar a la gent, tothom parlava malament de la kati però l’invitaven al berenar y tothom parlava de ella.

Proposta 3. Espai
3.1 Busqueu informació sobre l'argument d'algunes d'aquestes novel·les i desprès expliqueu:
a) quina part o parts de la ciutat hi apareixen
b) quina classe social retraten
c) en quin temps històric se situa l'acció

Nada:

Andrea, una noia de poble, de 18 anys, orfe, pobra, viatja a Barcelona a fer estudis de Filosofia i Lletres , a la Universitat de Barcelona, i entra viure a casa d'uns parents que tenen el pis al carrer Aribau. Història situada a la postguerra civil espanyola, transmet al lector la misèria econòmica i moral d'una família benestant vinguda a menys, amb ínfules d'"haver estat", però sotmesa a una vida sense esperança, mancada de l'essencial, i amb una gana mai satisfeta. Lluita per la vida, moral de conveniència, maltractaments del marit a la dona amagats i acceptats per la família, masclisme a flor de pell.
L'Andrea es mou en l'ambient de la seva família com a testimoni mut dels conflictes interns entre els seus membres, tractant de no quedar influïda o tocada per tots ells, lluitant per mantenir-es independent econòmicament, amb una més que minsa pensió que rep com a orfe. Gana, fred, soletat, mancada d'amor, l'ambient de la novella.la ens atrapa més i més i ens ofega, resultant-ens clautrofòbic, tufat i enrarit.
Primera amistat intensa amb Ena, una amiga de la Universitat, amb qui comparteix emocions jovenils, i que li descobreix altres tipus de vida, sense problemes econòmics, amb un aire fresc i amb expectatives davant la vida. La família de Ena obra a Andrea un altre món, al que ella no obstant no podrà accedir mai. Pons, un altre amic de la Universitat, que en principi s'enamora d'ella, li obri l'esperança d'un futur millor. L'Andrea, malgrat no estimar-el copça que pot ser la seva solució per sortir del seu món miserable, i intenta mirar-el amb els mateixos ulls dolços que ell te per a ella. La diferència de classe social entre ella i Pons li acabarà tancant aquesta possibilitat i fent-li adonar que no te cap escapatòria i que és del tot probable que és vegi abocada a una vida tan grisa com la dels seus parents del carrer Aribau.

a) Apareixen la universitat de Barcelona, la catedral, el Tibidabo, el carrer Aribau, l'església de Santa Maria del Mar.

b) A l'obra nada retraten dues classes socials, la mitjana i l'alta.

c) L'acció se situa en plena dictadura franquista al final de la segona guerra mundial.

L'ombra del vent:

L'ombra del vent narra una història de misteri en la Barcelona de meitat del Segle XX. Té una ambientació freda, fosca, solitària i gòtica en la qual abunden les descripcions de carrerons, places i barris en els quals es desenvolupa la història. Comença una alba de 1945, quan Daniel Sempere és conduït pel seu pare al "Cementiri dels Llibres Oblidats", una sorprenent biblioteca més aviat semblada a un laberint, d'on el seu pare li deixa triar un llibre. Escull un cridat "L'Ombra del Vent", del com Daniel es quedarà fascinat i ho llegix en una nit, pel que intentarà esbrinar una mica més sobre el seu autor Julián Carax, el que li durà a endinsar-se en un món d'intrigues i misteris, però també d'històries d'amor, que acabaran reflectint-se sobre la seva pròpia vida i els distints increïbles personatges que aniran coneixent al llarg de la novel·la.

a) Aparèixen carrerons, places i barris, i el cementiri dels llibres oblidats que és una biblioteca iventada per l'autor (Carlos Ruiz zafon).

b) Retraten una classe social gòtica.

c) L´acció de l´obra se situa a l´any 1945, any que s´acaba la segona guerra mundial.

3.2 Les res dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent. Compareu la visió que tenen de la ciutat a partir dels frgments que hem seleccionat.

Mundeta Jover: li agradava Barcelona y preferia el passeig de Gràcia abans que la Rambla, perquè era més tranquil·la.
Mundeta Ventura: segons la descripció que fa de Barcelona, podem deduïr que Barcelona no és la ciutat que a ella li agradaria que fossi.
Mundeta Claret: a diferència de la seva àvia, a ella li agradava la Rambla. No entenia perquè li agradava Barcelona, ja que en aquell temps era una ciutat en ruïnes, decrèpita.

Proposta 4.Temps

4.3 Amb les dades que ens ofereix la Mundeta Ventura i amb la informació que hàgiu pogut aconseguir sobre el bombardeig del Colisèum, escriviu una notícia explicant què va passar aquell dia.

El 13 de febrer de 1937, a tres quarts de deu de la nit, va tenir lloc a Barcelona el primer bombardeig amb víctimes durant la Guerra Civil. Però les bombes van venir del mar, no del cel. El destructor italià Eugenio de Savoia volia fer blanc a la fàbrica Elizalde (situada al cantó esquerra del passeig de Sant Joan, entre Rosselló i Còrsega) dedicada aleshores a fabricar armament. Però els projectils van caure a les mançanes de l’entorn i van causar 18 morts i 18 ferits. No hi hagué temps a la resposta ni a la prevenció.
La tarda del dia 17, a les dues de la tarda, cinc avions Savoia S.79, apareixen volant en formació de fletxa a uns 6.000 m d’alçada. A la Gran Via, entre Balmes i Rambla Catalunya s’ha sentit una explosió colossal, inusual. I l’escenari que s’entreveu entre la pols i el fum és d’hecatombe. La zona està arrasada. Els edificis de la banda de muntanya, on està el cinema Coliseum, han caigut quasi tots. La casa que fa cantonada amb Balmes és la més afectada; tota s’ha vingut avall. Quan més cap a la Rambla Catalunya ens atansem, se salven progressivament només la part del darrera dels edificis. Al número 591, on hi ha la redacció del diari La Publicitat, ha quedat només part de la façana. Al 593, resta dempeus la carcassa de l’edifici tan sols. El Coliseum, estranyament però, no rep cap impacte directe. Al 601 es troba el restaurant de l’Oro del Rin, que també rep de valent. amb grans finestrals que s’esmicolen en mil bocins. La via, intransitable, és un cúmul de runa, mobles, balcons i envans dels pisos que s’han precipitat sobre el carrer, negant vehicles i tramvies i dotzenes de cadàvers. A la banda de mar, la destrucció és semblant a la de l’altra vorera. Totes les cases cauen excepte els darreres, fins el solar que ocupa avui un departament de la Generalitat de Catalunya. Al seu costat, el números 616 i 618, dues cases se salven miraculosament i encara hi són dempeus. Però sembla evident que la desfeta no és tan sols per les bombes caigudes. La devastació és més gran que en cap altre ocasió. La raó té l’explicació en una trista fatalitat.

Proposta 5. Estructura
5.2 A la novel·la hi trobem diferents moments de clímax: son episodis que fan avançar l'acció i que intenten mantenir l'atenció del lector. Localitzeu-los en cada una de les històries.

Un primer moment de clímax es quan la primera Ramona s'adona que a hagut una explosió davant del cinema coliseum on estava Joan i un altre moment de clímax es quan la Mundeta Jover corre per la muntanya i li comença a sortir sang d'entre les cames.

5.3 La malaltia de Francisco Ventura així com la coneixença d'Ignasi Costa i Mundeta Ventura són narrades des de diverses perspectives. Quines diferències hi veieu? Què creieu que aporten a la novel·la aquest

En el fragment de les pàgines 123-128 hi ha una barreja entre narració en tercera persona i primera persona sense marcar amb guinet els diàlegs.
En el fragment de les pàgines 135-145 el que predomina son els diàlegs i aquesta vegada están marcats amb guionet al començament.
El fragment de les pàgines 198-199 està narrat bàsicament en tercera persona.
En el fragment de les pàgines 227-228 hi ha tamé una barreja entre narració en tercera persona i narració en primera persona, només que aquesta vegada, a diferència del fragment de les pàgines 123-128, alguns dels diàlegs porten guionet.

Proposta 6. Narrador i Punt de vista

1.Compareu el monòleg de Mundeta Ventura amb el que reproduïm a continuació pertanyent a l’obra funny (1929) de Carles Soldevila. Anoteu les similitud i les diferencies que observeu.

Es diferencia que en aquest text sempre acabarà feliç mentre que en el Discurs de la Mundeta faci el que faci no aconseguirà arriba a tenir aquella felicitat que vol aconseguir. I s’assembla en que es fixa en cada detall i en cada moviment que realitza aquella persona.

2.Traduiu el poema i busqueu informació sobre el moviment de la Nova Cançó.

Los ojos de Elsa
Inclinando a tus ojos los míos sitibundos
en su fondo vi todos los soles reflejados,
y el salto hacia la muerte de los desesperados,
como el de mis recuerdos a tus ojos profundos.

Vuelve al azul la bruma del viento perseguida;
-más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto;
ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto;
el vaso azul no es tan azul como en la herida.

Al Mayo de las voces basta con un salterio
para todos los ayes y todas las canciones;
guarda un trozo de cielo luceros por millones,
donde faltan tus ojos con su doble misterio.

¿Escondes tus relámpagos en medio del espliego
donde el insecto vive su voluptuoso instante?
Preso estoy en el lazo de la estrella filante,
como ahogado marino bajo estival sosiego.

Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda;
yo calciné mis dedos en su fuego prohibido;
paraíso mil veces recobrado y perdido,
tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda.

Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsa
rompiose en arrecifes de pérfidos fanales,
en tanto yo veía desde los litorales
sobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.

Nova Cançó: és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.

Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.

El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.

El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.

Proposta 7. Simbologia
Poseu-vos en el paper d´un escriptor o d´una escriptora.
Imagineu quina podria ser la funcionalitat de:

- una rosa groga: felicitat, amor, pasió.
- un collaret de perles: alegria, diners.
- un colom mort: en fermetats, guerra, canvi climàtic.
- un rellotge de paret aturat: desconnexió del món.
- un llibre en el qual s'ha arrencat una pàgina en la vostra hipotètica primera novel·la: restricció dels continguts.

Proposta 8. Llengua i estil

8.1 Busqueu mes informació sobre l’ús del català en aquest període i relaciona-la amb episodis concrets de la novel·la.

En general, a la primera meitat de segle, existí una continuïtat pràcticament total amb l'anterior. Persistí la mentalitat diglòssia, fruit del procés creixent d’assimilació lingüística. Així, les apologies continuaren essent la plataforma ideal per a queixar-se de l'estat lamentable del català, alhora que d'altres obres pretenien, tractant aspectes de l'idioma, facilitar l'aprenentatge de la llengua important: el castellà. Només en una ocasió el català fou considerat llengua cooficial, l'any 1810, sota l'ocupació francesa, quan per raons polítiques, durant uns cinc mesos (del 22 de març al 12 d'agost) el "Diario de Barcelona" s'edità en francès i en català. Les tropes franceses, però, romangueren a Catalunya fins al 1814.

L'oligarquia borbònica, abans i després de la Guerra del Francès, continuarà aplicant, en col·laboració amb l'Església, lleis repressives amb la finalitat de fer desaprèixer la llengua del país. Així, el 1805, en la Novísima Recopilación de las Leyes de España es prohibí el teatre en català. Les seus de les diòcesis catalanes estaven en mans foranes. El 1828, com a mostra d'aquest tipus d'actuacions, el bisbe Castaño, de Girona, decretà que tots els documents eclesiàstics havien de redcatar-se en castellà. La llei Moyano d'Instrucció Pública de 1857, decretava, novament, la prohibició d'usar el català a les escoles. Seguí la Llei del Notariat (1862), que prohibia fer les escriptures en català; la Real Orden de 1867, prohibint novament el teatre en català. Finalment, en el mateix sentit, es decreta la Llei del Registre Civil (1870) i la Llei d'Enjudiciament Civil (1881).

Malgrat que el 1804, sota la direcció de Francesc Santponç, s'havia instal·lat la primera màquina de vapor al Principat, no fou fins el 1832 quan es crearen les primeres fàbriques amb màquines de vapor, i quan aparegué així a Catalunya una estructura social del tot distinta a l'agrària de la resta de l'Estat espanyol.

Les guerres carlines (1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876) representaren l'enfrontament entre la nova classe burgesa d'ideologia liberal i els sector reaccionaris de l'Antic Règim. Des del 1843 fins a la Revolució de 1868, llevat del períocde 1854-1856 (Bienni Progressista) els mdoerats controlen la política espanyola. És en aquesta època quan es produeix la divisió de Catalunya en quatre províncies i l'eliminació del català.

Si bé la Constitució liberal de Cadis (1812) inicià la davallada de l'Antic Règim, al nova classe social adoptà mimèticament els usos lingüístics i culturals de l'arisòcràcia i continuà admetent, a mans besades, la castellanització cada vegada més institucionalitzada. Cap als anys, però, alguns sectors sorgits del si d'aquesta classe s'amararen dels nous ideals romàntics i reivindicaren l'ús literari de la llengua. Amb vacil·lacions més o menys evidents, anaren posant les bases del moviment politicocultural que amb el temps adoptaria el nom de Renaixença. Se sol prendre el 1833, any de la publicació de l'oda "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau, com a punt de partida de l'activitat pública dels renaixentistes. I el 1877, quan Verdaguer i Guimerà triomfaren als Jocs Florals, com l'any de màxima eclosió. En un principi la reivindicació lingüística es restringuí a l'àmbit estrictament literari. Calgué esperar al darrer terç del segle XIX perquè els intel·lectuals superessin l'etapa inicial defensiva i assumissin a llengua en tot el seu ampli ventall de possibilitats culturals; aquest procés fou paral·lel a la creixent ascensió del catalanisme polític. Els renaixentistes basaren l'ideari en el binomi pàtria i llengua, en una identificació que podia comportar la normalitat cultural. Per això, bàsicament, fixaren la seva actuació en els punts següents:

- Reconstruir la història de l'Edat Mitjana, època de màxima esplendor nacional.

- Descobrir i divulgar els clàssics nacionals.

- Recollir totes les llegendes i la poesia popular de tradició oral.

- Codificar la llengua en una normativització que depurés el lèxic i l'ortografia.

- Crear una literatura en tots els seus gèneres.

- Potenciar les institucions que ja existien (Reial Acadèmia de Bones Lletres) i crear-ne de noves (Jocs Florals).

Pel setembre de 1868, l'aixecament militar iniciat a Cadis aconsegueix de derrotar les tropes isabelines i de destronar la reina. A tot Catalunya es formen juntes revolucionàries de caràcter republicà. S'implanta el sufragi universal, el dret d'associació obrera i la llibertat de cultes. El federalisme esdevé el corrent hegemònic a Catalunya en el si de l'obrerisme. Cap a finals de segle, malgrat tots els esforços de signe contrari, el moviment de la Renaixença s'havia imposat de tal manera, que foren possibles les primeres iniciatives de reivindicació de la llengua i la pàtria catalanes. La confluència de les dues forces polítiques populars: el federalisme i el carlisme, cristal·litzaren respectivament a l'entorn de la figura de Valentí Almirall i el seu lllibre Lo Catalanisme (1886) i La tradició catalana (1892), del bisbe Josep Torras i Bages, fins a arribar amb Enric Prat de la Riba a la síntesi nacionalista de La nacionalitat catalana (1906).

El 1885, el Centre Català de Valentí Almirall, de signe republicà, propicià la presentació del Memorial de greuges al rei Alfons XII. El 1889, La Lliga de Catalunya, entitat petitburgesa, aprofitant que la regent Maria Cristina d'Habsburg presidí els Jocs Florals, li féu una petició d'oficialitat del català. I, finalment, el 1892, la Unió Catalanista presentà un projecte d'autonomia, conegut amb el nom de Bases de Manresa. El 1898 la pèrdua de les colònies creà una manca de credibilitat i de confiança en l'oligarquia espanyola i la burgesia catalana passà a potenciar una política regionalista. Era la primera vegada que el nacionalisme assolia una unitat d'acció i un programa polític.

-El paper de les institucions

-Els Jocs Florals

-La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

-L'Acadèmia Catalana

2.Anoteu el significat de les frases fetes y refranys que trobeu:

Mig Mort:espantat,atemorit,impressionat,cansat,extenuat.

Feia el cor fort: Tenir coratge,sobre passar-se a les adversitats o els perills amb força de la voluntat.

No fer Gracia: Deixar-se veure o fer-se veure.

De mena: Per natura.

Fer Peça:interessar,agradar.

Ser una bleda: Ser poc espavilada,tenir poca vitalitat.

Estava mes content que un gínjol: Estar molt content.

Obres de Montserrat Roig

·"Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen". Barcelona. Selecta. 1971. Edicions 62. 1978.

"Ramona, adéu". Barcelona. Edicions 62. 1972 / 1997.

"Retrats i paral·lels". Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1975-1978.

"El temps de les cireres". Barcelona. Premi Sant Jordi. Edicions 62 .1976.

"Rafael Vidiella: L'aventura de la revolució". Barcelona. Editorial Laia. 1976.

"Els catalans als camps nazis". Barcelona. Edicions 62. 1977.

"Personatges". Barcelona. Editorial Pòrtic 1971.

"L'hora violeta". Barcelona. Edicions 62. 1980.

"Diàlegs a Barcelona": Isabel-Clara Simó / Montserrat Roig. Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 1985.

"L'agulla daurada". Barcelona. Edicions 62. 1985, 1998.

·"L'òpera quotidiana". Barcelona. Editorial Planeta. 1985.

"Barcelona a vol d'ocell". Barcelona. Edicions 62. 1987.

"La veu melodiosa". Barcelona. Edicions 62. 1987.
"100 pàgines triades per mi". Barcelona. Editorial La Campana. 1988.

"El cant de la joventut". Barcelona. Edicions 62. 1989.

"L'autèntica histèria de Catalunya". Barcelona. Edicions 62. 1990.

"Melindros". Barcelona. Editorial Barcelona. 1990.

"Digues que m'estimes encara que sigui mentida". Barcelona. Edicions 62. 1991.

"Un pensament de sal, un pessic de pebre". Barcelona. Edicions 62. 1992.

"De com s'inicia l'educació sentimental". Barcelona. Edicions 62. 1998.

Biografia de Montserrat Roig

Montserrat Roig (1902-1987) neix a Barcelona i és una de les escriptores més representatives de la literatura catalana de la dècada dels setanta. Va escriure novel·les, articles periodístics, assaig, teatre i va presentar diversos programes de televisió. Per això i pel fet d'estar sempre atenta a l'actualitat i al batec del dia a dia, se la considera una "escriptora total" i compromesa amb la seva època. La seva obra es fa ressò de la seva actitud crítica davant situacions d'opressió i injustícia. Hi ha dos eixos directrius que defineixen la seva obra: el compromís social i la revolució, que es concreta en una militància feminista i en la denúncia de les situacions d'injustícia. El compromís la du a denunciar la injustícia, que s'identifica amb situacions de conflicte que reclamen una "revolta" per ser resoltes. La revolució es planteja en termes personals; la llengua catalana com a instrument identitari. Catalunya en la seva dimensió civil, com a nació i projecte col·lectiu.Algunes dades que cal recordar:Montserrat Roig va néixer a Barcelona l'any 1946.Va ingressar a l'escola d'art dramàtic Adrià Gual quan tenia 15 anys. Ja es veia que "apuntava maneres" de persona pública, per la seva filiació al teatre i pel seu protagonisme als mitjans de comunicació (premsa i tv).El seu primer llibre, Molta roba i poc sabó, va ser premiat i la crítica especialitzada el va acollir molt positivament.

Treball: Antologia poètica

1.-

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
Amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fofòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
Entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
Del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
I jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
Les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
Va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

Aquest poema pertany al poeta V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomena “No escric èglogues”, dins del Llibre de meravelles, publicat l’any 1971.
La tipologia d’aquesta poesia a nivell contingut és amorós, i el tema és l’amor.
En aquest poema Estellés explica l’amor que sentia per una dona de València, una dona les cames de la qual tenia boig al poeta.
La poesia està formada per una sola estrofa de quaranta-cinc versos d’art major sense rima. Al tercer vers hi ha un pleonasme “Amb una teranyina de llàgrimes als ulls”; al quart vers dues interrogacions retòriques “On ets? On són les teues cames tan adorables?”; al setè vers hi ha un paral·lelisme “Un cadàver verdós. Un cadàver fofòric”; a l’onzè i dotzè vers hi ha un quiasme “Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible, Entre una aigua claríssima, venies pel carrer”; al tretzè vers hi ha una comparació “La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra”; al catortzè vers hi ha una personificació; “Carrer avall, venies entre els solars, els crits, [...], o amb una dignitat que el crepuscle rebia de tu sola” són escenes de la vida quotidiana. “No escric Èglogues” és una ironia.

2.-

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Aquesta poesía pertany a Vicent Andrés Estellés (1924-1993) i s’anomena “Els Amants, La carn vol carn”, dins del Llibre de meravelles, que es va publicar l’any 1971.
La tipología d’aquest poema a nivell contingut és amorós i el tema principal és la passió amorosa salvatge, física.
En aquesta poesía s’explica l’història d’amor apassionant de dos amants valencians
Está composta per cinc estrofes. Cada estrofa té un nombre diferent de versos: la primera té quatre, la segona té cinc, la tercera té dos, la quarta dotze i la cinquena en té dos versos.
La majoría dels versos són d’art major de dotze síl·labes, també anomenats versos Alexandrins, amb cesura i sense cesura. Els versos són feminins i acaben en paraula plana, no rimen perquè són versos lliures.
Al tercer vers hi ha una referència a la vida quotidiana i al dotzè vers quan diu “Jo desitjava, a voltes, un amor educat” es refereix a que desitjava un amor dolç.
Als versos sis, dinou i vint hi ha una al·literació. Hi ha una exclamció al vers divuitè. Hi ha dos comparacions: la primera quan diu “No comprenem l'amor com un costum amable com un costum pacífic de compliment i teles” (on també hi ha un paral·lelisme) i la segona quan diu “Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny”. També hi ha una metonímia “el peçó d’una orella”. Per últim hi ha un pleonasme a l’última estrofa.

3.-

ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Aquesta poesía pertany a l’autor V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomena “Assumiràs la veu d’un poble” dins del Llibre de meravelles, publicat l’any 1971.
La tipología d’aquest poema a nivell contingut és una mica realista, perquè explica el que passava en aquell temps,i el tema és la fam. El títol del poema és el primer vers.
En aquest poema l’autor s’adreça a ell mateix. L’autor pren consciència de la seva pròpia realitat i el poble al que fa referència en els primers tres versos i al vers trenta-cinc, és València, el lloc con va nèixer Estellés. Quan parla de la veu, es refereix al que vol la gent i ell fa de portaveu, per fer escoltar aquella veu.
Quan diu “Seràs per sempre poble”, indica un abstracte social concret, és a dir, que ell és un més d’aquell poble. La “llarga nit” és el període de la dictadura de Franco en que ell s’ha de callar. “Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci” en aquests tres versos el poeta no només expressa les paraules, sinó que també les pateix. Quan diu “Car dirà la paraula justa”, està parlant en tercera persona, i es refereix al poble, en camvi quan diu “La diràs en el moments just”, està parlant en segona i es refereix a ell mateix. “Camines decididament” és el vers amb el que l’autor fa una conclusió del poema.
Pel que fa l’estructura, aquest poema no està dividit en estrofes, i està compost per quaranta-tres versos octosíl·labs de rima assonant.
Als versos 2-5 hi ha una anàfora, als versos 16-17 hi ha un paral·lelisme, hi ha una antítesi als versos 29-30, hi ha un encavallament als versos 36-37, i un lítote a l’últim vers.
Com a conclusió d’aquest poema podriem indicar que el poeta se sent compromès cívicament amb el seu poble, Valencia.

4.-

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós
prestigi-;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

Aquest poema pertany al poeta V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomenta “Aquest any miserable,” Horaciones, dins Les pedres de l’àmfora, publicat l’any 1974.
La tipologia d’aquest poema a nivell contingut és històric i el tema és la mort.
En aquest poema l’autor es fa referència a un context social concret, un any que ell recordarà sempre trist i miserable, quan havia la dictadura de Franco, i havien un munt d’escriptors exiliats, amagats o perseguits. Diu que algunes persones a Valencia estaven cremant llibres i cremar llibres significa, censura, canviar d’ideologia, etc.
L’autor deia que escrivia de nit, això significa que escrivia amagat, a més a més, escrivia a màquina perquè no li reconeixèssin la lletra. També diu que ell escriu i espera, és a dir, que no publica, sinó que espera el moment just per publicar els seus escrits.
Aquesta poesia no té una estructura, està formada per 11 versos tant d’art major com d’art menor. Cada vers té un nombre de síl·labes diferent, els versos no rimen i comencen en minúscula, inclòs el nom Joan Fuster. Al sisè vers i al desè hi ha un encavallament. També hi ha asíndeton i una enumeració a l’últim vers.

5.-

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

Aquesta poesia pertany al poeta V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomena “Res no m’agrada tant” Horaciones, dins Les pedres de l’àmfora.
El tema d’aquest poema és la fam, més concretament parla sobre un menjar que li agrada moltíssim, malgrat que sigui un menjar de pobres .
Aquesta poesia no té estructura uniforme, esta formada per vint versos, d’art major i d’art menor, distribuïts en cinc estrofes. Hi ha un vers que és tot una enumeració. Els versos comencen amb minúscula, malgrat que hi ha un punt endavant, no rimen i predominen els versos feminins.
Durant tota la poesia podem trobar-hi encavallaments, i també pelonasmes amb les paraules oli i pimentó. En el vers 19 hi ha una hipèrbole: “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”. Hi ha asíndeton, i al final de la poesia molta ironia, explicant com se’l menja.