Biografia de Maria Mercè Marçal

Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952 a Barcelona. Passa la infantesa a Ivars d'Urgell. És principalment el seu pare qui l'estimularà cap a la cultura.
Estudia el batxillerat a l'Institut de Lleida. De ben jove comença a escriure els primers poemes en castellà, ja que la seva formació havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català.
El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a "mística", on pren contacte amb comunitats cristianes de base i dóna classes a grups obrers. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Aquest casament suposa "un canvi molt radical en la seva vida". Abans d'acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat.
Durant la dècada dels setanta participa amb Ramon Pinyol Balasch en la creació dels Llibres del Mall.
El 1976 guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions. El 1979 forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida. Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular. Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets. També participa en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda.
Els anys vuitanta escriu Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.
Va fer de traductora i també conrea esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències.
Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil amb el conte "La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada". La narració "Viratges, reminiscències" suposa una de les seves primeres incursions en el món de la narrativa. Això l'anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien. Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis i representa la seva consolidació com a narradora.
En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del Comitè de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d'aquest moviment femení internacional el 1992.
Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.

Montserrat Roig la veu que perviu: una ambició salvada.

Als setze anys Montserrat Roig era una adolescent que tenia pressa per entendre i salvar el món, però molt poc després, va escriure unes temptatives narratives que de seguida va arraconar per dedicar-se, de moment, a llegir i a viure. La Montserrat es va llicenciar en lletres i el 1969 va començar una activitat més engrescadora i gratificant, el periodisme. El 1970 va guanyar el premi Víctor Català de narrcions pel seu primer recull de creació, Molta roba i poc sabó, una obra que li va donar nom i prestigi.
Ella feia seu el punt de vista d’una joventut universitària que havia renegat de la corbata i del vestit jaqueta, que proclamava -un nou estil de viure, amb més llibertat sexual i coses per l’estil, i que reclamava un canvi polític radical. Va empendre l’ambiciosa feinada d’analitzar la burgesia barcelonina.
Al llarg dels anys va anar muntant tot un compacte cicle novel·lístic, unitari, i..., que va tenir temps de culminar.
la Montse se’ns dibuixa, avui, sobretot, com la creadora d’un món coherent, magníficament ben lligat, que abraça pràcticament tota la seva obra narrativa, i on es dibuixen, com deia, les diferents generacions d’una burgesia barcelonina escarransida i patètica, molt més recognoscible, molt més creïble, que la que han presentat d’altres escriptors al mateix temps o després d’ella.
Montserrat Roig s’alça avui com una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinda època i una determinda Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir, o potser, un imaginari propi que d’alguna manera es va inventar.
Els catalans als camps nazis i L’agulla daurada són una de les seves facetes, que té la seva expressió més ambiciosa i arriscada en el cicle narratiu presidit per les tres Ramones.