Treball del llibre Ball Robat: Daniel Solomon i Francesco Malgioglio

1. Situa generacionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d’un autor “desclassat”?

Joan Oliver i Sallarès, que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, (Sabadell 1899 - Barcelona 1986) és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.

Neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou el quart d'onze germans, dels quals en fou l'únic supervivent. D'aquí pren el pseudònim amb el qual signarà l'obra poètica: Pere Quart. Estudià Dret. L'any 1919 formà el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combina la influència de l'avantguardisme amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista.

Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà. Es nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significa una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context crea l'Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució). Al final de la guerra la Generalitat Republicana li encomanarà la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s'exiliarà primer a França, s'embarcarà cap a Buenos Aires i s'establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys. Durant l'exili va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Col·laborà amb Catalunya (editada a Buenos Aires) i dirigí Germanor (editada a Xile). Fundà amb Xavier Benguerel la col·lecció El pi de les tres branques.

El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme es caracteritza per l'autoritarisme i la repressió. Fou empresonat tres mesos a la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard rebé el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d'El misantrop de Molière. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exemple Anton Txèkhov. El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. És un obra escèptica, sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L'any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, emperò, impedí que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX.

Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura. L'any 1986 morí a Barcelona i fou enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell.

Perquè es pot parlar d’un autor desclassat?

- Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà

- Es nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat

- A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català.

- Acabada la guerra s'exiliarà primer a França, s'embarcarà cap a Buenos Aires i s'establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.

- El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista.

- Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L'any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi.

2. Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català des del tombant del segle.

El 1946, el règim franquista la representació d'obres en català i es va limitar a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral. El teatre era un dels pocs espais d'expressió pública per a la llengua.
El coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit de l'escena comercial catalana del període: l'estrena de Bala perduda, de Lluís Elias, i la incorporació al Romea de Joan Caprí.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján denuncià el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana.
El 1959, Luján feia una crida a que Romea disposés també de traduccions de la dramatúgia estrangera clàssica i moderna. Oliver va escriure una carta a Destino en què denunciava els dèficits i les mancances de l'escena professional catalana.
El 954, la via de sortida començà a entreveure's amb la reacció de l'entitat de teatre a què al·ludeix Oliver en la seva carta Destino: l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en el marc de la qual s'estrenà Ball Robat.
L'autarquia de la cultura oficial franquista i l'intent de genocidi de la cultura catalana limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendéncies dramatúrgiques europees o nord-americanes i feien del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre català.
La censura dels espectacles teatrals arribava a classificar-los segons un sedàs que titllava de els que no s'adeien amb la moral catòlica oficial.
El 1957, la Delegació va del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes que limitaven al teatre professional i les representacions d'obres estrangeres en català. No es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada al país d'origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.



3. Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: "Ball robat: la culminació de l'obra dramàtica de Joan Oliver" dins "El teatre de Joan Oliver". Barcelona, Institut del Teatre, 1998.

Aquest fragment ens informa de que Oliver, mitjançant l’obra Ball Robat, recepta un model humà, que és com és, i que mai arribarà a assolir la felicitat.
Oliver analitza la nostra condició humana i ell mateix es considera matèria d’anàlisis. El seu objectiu és buscar la veritat humana i objectivar questa recerca.
Segons Oliver no podem assolir la veritat i amb l’egoisme construim el nostre propi univers.


4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del monòleg amb repliques; podries assenyalar-ne alguns?

- Pag 93: quan l’Eulalia li comenta els sentiments que te la Nuria respecte d’en Cugat.

- Pag 99: quan Oleguer li comenta a cugat les solucions que poden tomar respecte la seva relació com amics.

5. En un moment determinat de l´obra es defineix lintel·lectual; estas d´acord que un intel·lectual és com l´intueixen Cugat i Oleguer?

No estic d´acord, perque pel fet de que una persona sigui entel·lectual no vol dir que sigui indecisa o que jugui a complicarse la vida. Tot això depen de la persona.

6. Com concep Oliver l’home i la bèstia?

Joan Oliver concep l’home com un animal racional incapaç de ser feliç i a la bèstia la concep com un animal irracional capaç de ser feliç.


7. Intenta fer un esquema i després un retrat complet de cadascun dels personatges, destriant les característiques físiques i psíquiques.

	Passat	Sentit de la vida	Concepte de l’èxit	Amor i matrimoni	Felicitat	Sortida a la solitud
Cugat	Escrivia cartes a Eulàlia, una nit tenia febre.	És un fatalista i un pessimista.	La felicitat no existeix, només es pot somiar.	L’egoisme és el motor de tota vida orgànica, de l’amor propi.	L’home és una bèstia infeliç.
Mercè		La vida és atzar.		No se sent feliç amb el seu marit, i estima a un altre home.
Oleguer	En el passat va ser amic amb la Mercè.	Persona distant, indiferent i no s’amoïna per res.	Guanyar un primer lloc en el camp on operes.	L’amor i el matrimoni son dues peces diferents.	La felicitat no existeix, encara que s’haguès cassat amb un altre dóna, després de deu anys igualment seria infeliç amb ella.
Eulàlia	Va ser amiga de l’Oriol.			No estima al seu marit.	Consisteix a somiar la felicitat
Oriol	Industrial que practica esport.	Es preocupa pels seus fills		Estima a l’Eulàlia.
Núria		Li agrada fumar i anar a la última.		No estima al seu marit, sino a Cugat.

8. Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?

Oliver afirma en Ball Robat que l'home és incapaç de ser feliç fins al punt de que encara que tingués allò que vol, no seria feliç, perquè llavors voldria una altre cosa i mai estaria content amb el que té.

La censura

La censura franquista incidia considerablement a l'hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans.
L'autarquia de la cultura oficial franquista i l'intent de genocidi de la cultura catalana limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendéncies dramatúrgiques europees o nord-americanes i feien del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre català que hi hagués en sintonia i que havia de recloure's en la clandestinitat o semiclandestinitat.
La censura dels espectacles teatrals arribava a classificar-los segons un sedàs que titllava de els que no s'adeien amb la moral catòlica oficial.
Els criteris censoris tendien a eliminar qualsevol al pudor i als bons costums en relació amb el sisè manament, l'opinió política contrària al sistema institucional del règim, l'ús del llenguatge de manera indecorosa, provocativa o impròpia de les persones o la crítica a la religió com a institució i jerarquia que garantia els valors devins i terrenals i inspirava la conducta humana comme il faut.
Es toleraven i es podia al·ludir al vici, si s'exposava .
Respecte a les traduccions, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català.
Tampoc es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada al país d'origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.
Aquesta normativa tan restrictiva no arribà a aplicar-se al peu de la lletra, però la seva mateiza existència pesava com una espasa de Dàmocles damunt l'activitat teatral de les companyies i amateurs catalanes.
Oliver mateix veié com la prohibició governativa impedia amb la traïdoria d'estrenar la seva versió de L'òpera de tres rals, de Bertolt Bretch.

Una cultura sense llibertad

A la dècada dels cinquanta del segle XX, van haver-hi unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.
En l'àmbit del teatre, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català a la primavera del 1946.
Les posicions més premissives de la dictadura franquista es limitaren a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias. El teatre era un dels pocs espais d'expressió pública per a la llengua.
Josep M. de Sagarra dominà l'escena catalana professional de la postguerra. El fracàs dels intens de Sagarra per insinuar nous camins, amb les estrenes de La fortuna de Sílvia (1947) i Galetea (1948), l'obligà a tornar a la fórmula del <poema dramàtic> de sempre. La ferida lluminosa iniciava el declivi de la seva trajectòria de postguerra.
El coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit de l'escena comercial catalana del període: l'estrena de Bala perduda, de Lluís Elias, i la incorporació al Romea de Joan Caprí.
Caprí havia estat un <còmic superdotat> que <boulevard i la seva màgia personal s'assegurava la fidelitat d'una clientela de menestrals i petits burgesos>.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján denuncià el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana.
Luján feia una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposés també de traduccions de la dramatúgia estrangera clàssica i moderna.
Oliver va escriure una carta a Destino en què denunciava els dèficits i les mancances de l'escena professional catalana i suggeria la necessitat d'un redreçament vivificador del teatre català que el dignifiquès i l'elevés culturalment.
Tant Luján com Oliver ometien una part del problema que no podia verbalitzar-se en les pàgines d'una publicació com Destino: la incidència de la censura que s'acarnissava especialment contra el teatre en català.
La via de sortida començà a entreveure's amb la reacció de l'entitat de teatre a què al·ludeix Oliver en la seva carta Destino: l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en el marc de la qual s'estrenà Ball Robat.