Una cultura sense llibertad

A la dècada dels cinquanta del segle XX, van haver-hi unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.
En l'àmbit del teatre, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català a la primavera del 1946.
Les posicions més premissives de la dictadura franquista es limitaren a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias. El teatre era un dels pocs espais d'expressió pública per a la llengua.
Josep M. de Sagarra dominà l'escena catalana professional de la postguerra. El fracàs dels intens de Sagarra per insinuar nous camins, amb les estrenes de La fortuna de Sílvia (1947) i Galetea (1948), l'obligà a tornar a la fórmula del <poema dramàtic> de sempre. La ferida lluminosa iniciava el declivi de la seva trajectòria de postguerra.
El coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit de l'escena comercial catalana del període: l'estrena de Bala perduda, de Lluís Elias, i la incorporació al Romea de Joan Caprí.
Caprí havia estat un <còmic superdotat> que <boulevard i la seva màgia personal s'assegurava la fidelitat d'una clientela de menestrals i petits burgesos>.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján denuncià el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana.
Luján feia una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposés també de traduccions de la dramatúgia estrangera clàssica i moderna.
Oliver va escriure una carta a Destino en què denunciava els dèficits i les mancances de l'escena professional catalana i suggeria la necessitat d'un redreçament vivificador del teatre català que el dignifiquès i l'elevés culturalment.
Tant Luján com Oliver ometien una part del problema que no podia verbalitzar-se en les pàgines d'una publicació com Destino: la incidència de la censura que s'acarnissava especialment contra el teatre en català.
La via de sortida començà a entreveure's amb la reacció de l'entitat de teatre a què al·ludeix Oliver en la seva carta Destino: l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en el marc de la qual s'estrenà Ball Robat.