Montserrat Roig la veu que perviu: una ambició salvada.

Als setze anys Montserrat Roig era una adolescent que tenia pressa per entendre i salvar el món, però molt poc després, va escriure unes temptatives narratives que de seguida va arraconar per dedicar-se, de moment, a llegir i a viure. La Montserrat es va llicenciar en lletres i el 1969 va començar una activitat més engrescadora i gratificant, el periodisme. El 1970 va guanyar el premi Víctor Català de narrcions pel seu primer recull de creació, Molta roba i poc sabó, una obra que li va donar nom i prestigi.
Ella feia seu el punt de vista d’una joventut universitària que havia renegat de la corbata i del vestit jaqueta, que proclamava -un nou estil de viure, amb més llibertat sexual i coses per l’estil, i que reclamava un canvi polític radical. Va empendre l’ambiciosa feinada d’analitzar la burgesia barcelonina.
Al llarg dels anys va anar muntant tot un compacte cicle novel·lístic, unitari, i..., que va tenir temps de culminar.
la Montse se’ns dibuixa, avui, sobretot, com la creadora d’un món coherent, magníficament ben lligat, que abraça pràcticament tota la seva obra narrativa, i on es dibuixen, com deia, les diferents generacions d’una burgesia barcelonina escarransida i patètica, molt més recognoscible, molt més creïble, que la que han presentat d’altres escriptors al mateix temps o després d’ella.
Montserrat Roig s’alça avui com una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinda època i una determinda Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir, o potser, un imaginari propi que d’alguna manera es va inventar.
Els catalans als camps nazis i L’agulla daurada són una de les seves facetes, que té la seva expressió més ambiciosa i arriscada en el cicle narratiu presidit per les tres Ramones.