Treball: Antologia poètica

1.-

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
Amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fofòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
Entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
Del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
I jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
Les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
Va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

Aquest poema pertany al poeta V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomena “No escric èglogues”, dins del Llibre de meravelles, publicat l’any 1971.
La tipologia d’aquesta poesia a nivell contingut és amorós, i el tema és l’amor.
En aquest poema Estellés explica l’amor que sentia per una dona de València, una dona les cames de la qual tenia boig al poeta.
La poesia està formada per una sola estrofa de quaranta-cinc versos d’art major sense rima. Al tercer vers hi ha un pleonasme “Amb una teranyina de llàgrimes als ulls”; al quart vers dues interrogacions retòriques “On ets? On són les teues cames tan adorables?”; al setè vers hi ha un paral·lelisme “Un cadàver verdós. Un cadàver fofòric”; a l’onzè i dotzè vers hi ha un quiasme “Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible, Entre una aigua claríssima, venies pel carrer”; al tretzè vers hi ha una comparació “La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra”; al catortzè vers hi ha una personificació; “Carrer avall, venies entre els solars, els crits, [...], o amb una dignitat que el crepuscle rebia de tu sola” són escenes de la vida quotidiana. “No escric Èglogues” és una ironia.

2.-

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Aquesta poesía pertany a Vicent Andrés Estellés (1924-1993) i s’anomena “Els Amants, La carn vol carn”, dins del Llibre de meravelles, que es va publicar l’any 1971.
La tipología d’aquest poema a nivell contingut és amorós i el tema principal és la passió amorosa salvatge, física.
En aquesta poesía s’explica l’història d’amor apassionant de dos amants valencians
Está composta per cinc estrofes. Cada estrofa té un nombre diferent de versos: la primera té quatre, la segona té cinc, la tercera té dos, la quarta dotze i la cinquena en té dos versos.
La majoría dels versos són d’art major de dotze síl·labes, també anomenats versos Alexandrins, amb cesura i sense cesura. Els versos són feminins i acaben en paraula plana, no rimen perquè són versos lliures.
Al tercer vers hi ha una referència a la vida quotidiana i al dotzè vers quan diu “Jo desitjava, a voltes, un amor educat” es refereix a que desitjava un amor dolç.
Als versos sis, dinou i vint hi ha una al·literació. Hi ha una exclamció al vers divuitè. Hi ha dos comparacions: la primera quan diu “No comprenem l'amor com un costum amable com un costum pacífic de compliment i teles” (on també hi ha un paral·lelisme) i la segona quan diu “Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny”. També hi ha una metonímia “el peçó d’una orella”. Per últim hi ha un pleonasme a l’última estrofa.

3.-

ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Aquesta poesía pertany a l’autor V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomena “Assumiràs la veu d’un poble” dins del Llibre de meravelles, publicat l’any 1971.
La tipología d’aquest poema a nivell contingut és una mica realista, perquè explica el que passava en aquell temps,i el tema és la fam. El títol del poema és el primer vers.
En aquest poema l’autor s’adreça a ell mateix. L’autor pren consciència de la seva pròpia realitat i el poble al que fa referència en els primers tres versos i al vers trenta-cinc, és València, el lloc con va nèixer Estellés. Quan parla de la veu, es refereix al que vol la gent i ell fa de portaveu, per fer escoltar aquella veu.
Quan diu “Seràs per sempre poble”, indica un abstracte social concret, és a dir, que ell és un més d’aquell poble. La “llarga nit” és el període de la dictadura de Franco en que ell s’ha de callar. “Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci” en aquests tres versos el poeta no només expressa les paraules, sinó que també les pateix. Quan diu “Car dirà la paraula justa”, està parlant en tercera persona, i es refereix al poble, en camvi quan diu “La diràs en el moments just”, està parlant en segona i es refereix a ell mateix. “Camines decididament” és el vers amb el que l’autor fa una conclusió del poema.
Pel que fa l’estructura, aquest poema no està dividit en estrofes, i està compost per quaranta-tres versos octosíl·labs de rima assonant.
Als versos 2-5 hi ha una anàfora, als versos 16-17 hi ha un paral·lelisme, hi ha una antítesi als versos 29-30, hi ha un encavallament als versos 36-37, i un lítote a l’últim vers.
Com a conclusió d’aquest poema podriem indicar que el poeta se sent compromès cívicament amb el seu poble, Valencia.

4.-

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós
prestigi-;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

Aquest poema pertany al poeta V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomenta “Aquest any miserable,” Horaciones, dins Les pedres de l’àmfora, publicat l’any 1974.
La tipologia d’aquest poema a nivell contingut és històric i el tema és la mort.
En aquest poema l’autor es fa referència a un context social concret, un any que ell recordarà sempre trist i miserable, quan havia la dictadura de Franco, i havien un munt d’escriptors exiliats, amagats o perseguits. Diu que algunes persones a Valencia estaven cremant llibres i cremar llibres significa, censura, canviar d’ideologia, etc.
L’autor deia que escrivia de nit, això significa que escrivia amagat, a més a més, escrivia a màquina perquè no li reconeixèssin la lletra. També diu que ell escriu i espera, és a dir, que no publica, sinó que espera el moment just per publicar els seus escrits.
Aquesta poesia no té una estructura, està formada per 11 versos tant d’art major com d’art menor. Cada vers té un nombre de síl·labes diferent, els versos no rimen i comencen en minúscula, inclòs el nom Joan Fuster. Al sisè vers i al desè hi ha un encavallament. També hi ha asíndeton i una enumeració a l’últim vers.

5.-

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

Aquesta poesia pertany al poeta V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomena “Res no m’agrada tant” Horaciones, dins Les pedres de l’àmfora.
El tema d’aquest poema és la fam, més concretament parla sobre un menjar que li agrada moltíssim, malgrat que sigui un menjar de pobres .
Aquesta poesia no té estructura uniforme, esta formada per vint versos, d’art major i d’art menor, distribuïts en cinc estrofes. Hi ha un vers que és tot una enumeració. Els versos comencen amb minúscula, malgrat que hi ha un punt endavant, no rimen i predominen els versos feminins.
Durant tota la poesia podem trobar-hi encavallaments, i també pelonasmes amb les paraules oli i pimentó. En el vers 19 hi ha una hipèrbole: “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”. Hi ha asíndeton, i al final de la poesia molta ironia, explicant com se’l menja.