SOLITUD

Obres de Maria Mercè Marçal

2008-06-06T09:48:00.000-07:00

-llibres de poesia:
Cau de llunes
Bruixa de dol
Sal oberta
Terra de mai
La germana, l'estrangera
Llengua abolida
Desglaç
Raó del cos

- novel.la:
La passió de Renée Vivien

- infantil i juvenil:
La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada
Cançó de saltar a corda

- antologies de poesia:
Contraban de llum
El meu amor sense casa

- antologies amb altres autors/es:
Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX
Barceldones
Memòria de l'aigua. Onze escriptores i el seu món / Deu compositores i el seu món
Dones soles: 14 contes
Contraclaror: antologia poètica, de Clementina Arderiu
Dona i literatura, ICE de la UB
Literatura de dones: una visió del món.
Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món.
Sota el signe del drac

- traduccions:
La Dona amagada
Rèquiem i altres poemes
Poema de la fi
L'Oneiropompe
Versions d'Akhmàtova i Tsvetàieva. Com en la nit les flames (amb la col.laboració de Monika Zgustová)

Treball Bruixa de Dol

2008-06-06T07:17:00.000-07:00

Poesies a comentar:

I. BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Aquest poema pertany a l'escriptora Maria Mercè Marçal (1952-1998) i s'anomena "Brida" i es allò que es posa als cavalls a la boca per obligar-los a frenar, però brida en aquest poema significa els límits de les persones.
En aquest poema parla de ella mateixa en masculí i això es pot observar en el nombre de síl·labes de cada vers, que son set en comptes de sis. Ella es va a totes les fires i va sense cap mena de limitacions. Se sent traïda per l'amor, perquè s'ha enamorat d'una persona que la fa patir, perquè el seu amor està a l'altre riba. Les cadenes que l'empresonen són les regles socials, ella el que fa es fugir d'aquestes regles socials per poder estar amb la persona que ella estima. Diu que s'escapa de d’aquestes cadenes, j que sempre troba una sortida.
Aquest poema està format per tres estrofes de sis versos i tres de dos versos que es van repetint. La majoria dels versos son de sis síl·labes encara que hi ha alguns que són de quatre síl·labes. La rima és consonant.

II. Vuit de Març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Aquest poema pertany a l'escriptora Maria Mercè Marçal (1952-1998) i el títol és "8de Març" i aquest és el dia internacional de la dona, d'aquesta manera s'entén que el poema el dedica a les dones.
Fa referència a la lluna, què és un símbol feminista. En la primera estrofa quan diu "obrim una finestra en aquest món tancat" es refereix a obrir una finestra en un món tancat per a les dones. En la segona estrofa parla de les bruixes, ens diu que ella se sent hereva de les bruixes i explica que totes les pors que tenen les dones les han de fer desaparèixer, i que les dones han de deixar tot allò que fa referència amb les tasques domestiques i també les tasques de cura dels infants. També explica que les dones el que més volen és llibertat. L'única cosa que servirà a les dones per seguir vivint és la seva pròpia vida, les dones tenen que deixar de viure per casar-se i formar una família i passar a pensar més en elles. A la tercera estrofa fa una petició cara al futur: que la dona sigui lliure, orgullosa per ser dona i que reivindicar el seu gènere i la seva llibertat.
La poesia està dividida en tres estrofes, amb una divisa al principi. Les tres estrofes tenen sis síl·labes amb rima lliure i a vegades amb encavallaments. El que més abunda en aquesta composició són les comparacions.

III. Tombant III

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

Aquest poema és la tercera part del poema titulat "Tombant" de Maria Mercè Marçal (1952-1998).
"Com un peix sense bicicleta" es refereix a que igual que un peix no necessita una bicicleta, una dona tampoc necessita un home. Aquí ens parla que no te cap amor i que està sola.
És una composició molt curta formada per cinc versos octosíl·labs on només el quart es de quatre síl·labes.

Relació dels "Comentaris de l'obra" amb les poesies de l'obra.

Anna Montero: "L'espai d'una llengua abolida", L'escriptor del mes, Institució de les Lletres Catalanes, gener de 1995.
Segons Anna Montero les poesies de M.M. Marçal són femenins o universals, escrits amb una veu que expressa la vivència femenina d'una manera personal que s'esdevé col·lectiva. La poesia de Maria-Mercè Marçal l'ajuda a no pensar i actuar com les altres dones que estan limitades pel fet de ser dones.

Isidor Cònsul: "I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel", Avui, 6 de juliol de 1998.
Segons Isidor, M. M. Marçal havia convertit en realitat la Divisa on diu que posa el nom a l’obra per saber qui l’ha escrit però també per dir que ella existeix i és una dona artista.

Broch, Àlex. "Maria-Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal, Maria-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.
Segons Broch Àlex, Marçal personalitza i fa de la seva obra el que ella és, i d'aquesta manera el lector pot identificar-se amb el que està llegint. També diu que la seva obra abraça tant la tradició popular com la culta.

Lluis Busquets i Grabulosa, "Bruixa i Fada el 1980", Correo Catalán, febrer de 1980. Inclosa en el llibre Plomes Catalanes Contemporànies del mateix autor, Barcelona; Edicions El Mall, 1980.
Diu que M. M. Marçal dóna veu pròpia a les seves obres. També diu que "Cau de llunes" està més aprofundida en les inhibicions i l'espurna de la felicitat fugaç de la relació amorosa entre homes i dones.
Tant ell com ella diuen que utilitza molt els sonets en Bruixa de dol i en totes les seves obres i que no pot treure-se'l de sobre. El títol fa homenatge a Foix i la bella canço de "plou i fa sol".

Conclusió general dels comentaris.
Com a conclusió podem dir que Maria Mercè Marçal escriu amb veu pròpia en les seves obres sobre el feminisme, la condició de ser dona i el seu compromís cívic.

Fotografies de Maria Mercè Marçal:

BubbleShare: Share photos - Powered by BubbleShare

Antologia de les poesies "Bruixa de Dol":

DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Foc de pales

II

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Tombant

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim

I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.

III

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

IV

La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.

No talleu els arbres del canal!

VI

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.

IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...

X

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.

XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Foguera joana

*
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.

*
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.

*
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

*
Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres,
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.

Però si algú gosés dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!

*
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.

Bruixa de dol

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.

III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

INTERLUDI ROMÀNTIC

Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.

Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.

VII

El mag m'espera a frec de l'envelat
i jo arribo amb la bruixa del casal
on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.
A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.

La solitud l'he duta de bracet
i la passejo per aquests paratges.
Metgia em duu la nit, com un secret:
farina d'alba en amargants beuratges.

¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia
en què he trobat suport per al meu braç?
La pastaré amb llevat de melangia.
Però sabré encetar, deserta, un pas

de ball amb mi, i el mag per companyia,
com una barca sola a la badia.

XI

En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.

Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.

Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,

clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.

XII

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.

XIII

Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Els núvols duien confetti a les butxaques

*
(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més a menut,
el que duia confetti a les butxaques,
Però, ai!... les arnes no dormen.)

I

A l'Anna Costa

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.

La mar guarda un cor d’estrella
a l’avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.

L’arc del silenci tibat,
i, per sageta, l’estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.

CANÇÓ DE SALTAR A CORDA

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.

III

A Magda Marçal

Magdalena,
lluna plena,
qui t'ha fet
lo mal del peu?

Corre, lluna,
que t'empaita
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
on has perdut
lo didal?
ai, quan brodis
boires baixes
amb l'agulla
et faràs sang!

Magdalena,
lluna plena,
vora mar
perds los esclops,
quan t'afues
matinera
amb l'onada
a retaló.

Magdalena,
lluna plena,
tens l'escombra
al cpa del llit,
per fugir-hi
en la ventada
sota l'ombra
de la nit.

Magdalena,
lluna plena,
cabellera
fins al peu.

Corre, lluna,
que t'atrapa
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
duus estels
al davantal
i els escampes
fora vila
lluny de casa
i de l'hostal.

Magdalena,
lluna plena,
no perdis
lo mocador:
fes adéu
a la masia.

Corre, lluna,
amb l'onada
a retaló!

VELLES CORRANDES PER A LA PEPA

A Pepa Llopis

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l’espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s’hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s’hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l’entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.

Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,ç
com la vela del veler
entre la pluja i l’onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del cellerç
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!

VI

A Fina Llorca

Jo conec una fada que es diu Fina
-flor de taronger,
que camina de puntetes
-ai, la flor de tarongina.
Viu amb un ós de pelussa i una nina
-flor de taronger,
i una palma a la finestra
-ai, la flor de tarongina.
L'acompanya el cargol i la caragolina
-flor de taronger,
de lluny l'aneguet lleig
-ai, la flor de tarongina.
Penja els estels al cel de la cortina
-flor de taronger,
jardins a les parets
-ai, la flor de tarongina.
Duu papallones en una paperina
-flor de taronger,
i n'escampa pels carrers
-ai, la flor de tarongina.
Si menja safanòria i sal marina
-flor de taronger,
flaons, cócs de maçana
-ai, la flor de tarongina.
Conjura el moraduix, també la clavellina
-flor de taronger,
el romaní i la menta
-ai, la flor de tarongina.
Que algú li canti amb so de mandolina
-flor de taronger,
corrandes enllunades
-ai, la flor de tarongina
Un barrufet li pren la mantellina
-flor de taronger,
i li barrufa al voltanty
-ai, la flor de tarongina
Mes ella té una vareta que domina
-flor de taronger,
la calma i la tempesa
-ai, la flor de tarongina
Quan us clavi l'esguard i us digui: Vine!
-flor de taronger,
fugiu, que us fadarà
(com m'ha fadat a mi).
-ai, la flor de tarongina
Jo conec una fada que es diu Fina.

CANÇO DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Sense llops ni destrals

IV
CEL NEGRE

Per a l'Assumpta

L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.

TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA

Per a Ina, d'un any estant

2

Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?

Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.

Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.

I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.

Vuit de març

*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Perfil que ens dóna l'entrevista:

Qui sóc i per què escric

No puc pas resseguir a la menuda els anys que separen aquella antiga xiqueta de la dona que intenta respondre a la doble pregunta: "qui sóc, per què escric". Esquemàticament, algunes fites apareixen a la nota biogràfica del final d'aquesta publicació. D'un sol cop d'ull, em sedueix de veure, en el mirall dels meus versos, dels meus llibres, una serp i les seves mudes de pell: mudes que parlen i alhora resten mudes. La serp potser és com aquella que la meva mare em deia que hi havia dalt d'un sostremort: la seva intenció era d'evitar que m'hi enfilés per una escala de mà massa insegura. Jo pujava sigil·losament, fins que dos o tres travessers abans d'arribar al capdamunt, la veia, veia la serp com es despertava i, de l'esglai, arrencava a córrer fins a baix de tot. Per tornar-hi, un i altre cop, sense esmena. Temptació o repte, transgressió i mancança: l'escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora.

En aquest text l'autora es fa com una pregunta a si mateixa i intenta donar-li resposta. Primer diu que algunes fites apareixen al final de la publicació i després parla d'una serp que representa allò que no li havia permés donar resposta a la pregunta, que quan la veia arrenava a córrer fins a baix, és a dir, fins al principi de tot sense la resposta i començar de nou a cercar la resposta.

Biografia de Maria Mercè Marçal

2008-05-23T01:19:00.000-07:00

Maria-Mercè Marçal neix el 13 de novembre de 1952 a Barcelona. Passa la infantesa a Ivars d'Urgell. És principalment el seu pare qui l'estimularà cap a la cultura.
Estudia el batxillerat a l'Institut de Lleida. De ben jove comença a escriure els primers poemes en castellà, ja que la seva formació havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català.
El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica. Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a "mística", on pren contacte amb comunitats cristianes de base i dóna classes a grups obrers. El 1972 es casa amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Aquest casament suposa "un canvi molt radical en la seva vida". Abans d'acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat.
Durant la dècada dels setanta participa amb Ramon Pinyol Balasch en la creació dels Llibres del Mall.
El 1976 guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions. El 1979 forma part de les llistes del PSAN en les eleccions per la circumscripció de Lleida. Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular. Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets. També participa en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda.
Els anys vuitanta escriu Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.
Va fer de traductora i també conrea esporàdicament l'assaig literari en articles i conferències.
Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil amb el conte "La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada". La narració "Viratges, reminiscències" suposa una de les seves primeres incursions en el món de la narrativa. Això l'anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien. Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis i representa la seva consolidació com a narradora.
En els últims anys de la seva trajectòria, impulsa la creació del Comitè de dones escriptores dins el Centre Català del PEN, arran de la fundació d'aquest moviment femení internacional el 1992.
Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.

Montserrat Roig la veu que perviu: una ambició salvada.

2008-05-12T08:56:00.000-07:00

Als setze anys Montserrat Roig era una adolescent que tenia pressa per entendre i salvar el món, però molt poc després, va escriure unes temptatives narratives que de seguida va arraconar per dedicar-se, de moment, a llegir i a viure. La Montserrat es va llicenciar en lletres i el 1969 va començar una activitat més engrescadora i gratificant, el periodisme. El 1970 va guanyar el premi Víctor Català de narrcions pel seu primer recull de creació, Molta roba i poc sabó, una obra que li va donar nom i prestigi.
Ella feia seu el punt de vista d’una joventut universitària que havia renegat de la corbata i del vestit jaqueta, que proclamava -un nou estil de viure, amb més llibertat sexual i coses per l’estil, i que reclamava un canvi polític radical. Va empendre l’ambiciosa feinada d’analitzar la burgesia barcelonina.
Al llarg dels anys va anar muntant tot un compacte cicle novel·lístic, unitari, i..., que va tenir temps de culminar.
la Montse se’ns dibuixa, avui, sobretot, com la creadora d’un món coherent, magníficament ben lligat, que abraça pràcticament tota la seva obra narrativa, i on es dibuixen, com deia, les diferents generacions d’una burgesia barcelonina escarransida i patètica, molt més recognoscible, molt més creïble, que la que han presentat d’altres escriptors al mateix temps o després d’ella.
Montserrat Roig s’alça avui com una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinda època i una determinda Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir, o potser, un imaginari propi que d’alguna manera es va inventar.
Els catalans als camps nazis i L’agulla daurada són una de les seves facetes, que té la seva expressió més ambiciosa i arriscada en el cicle narratiu presidit per les tres Ramones.

Treball Ramona, adéu: Daniel Solomon, Francesco Malgiolio, Inma Navas, Tania

2008-04-21T08:41:00.000-07:00

Proposta 1. Tema i argument

Doneu resposta a aquests interrogants des de la vostra experiència com a lectors/es. Desprès, relacioneu les respostes amb el tema- o temes- de Ramona, adéu. Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat --i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?

Personalment crec que hi ha persones que no suporten la seva felicitat n'hi la dels altres, però pel fet de que sigui escriptor o escriptora ha de tenir un problema amb la felicitat i crec la felicitat no es una matèria difícilment transformable a la literatura.

Considerem tot sovint com “grans temes” en literatura -ai, la jerarquia!- la dissort, la mort o el pas del temps, mentre que la felicitat, fugaç però no menys lluminosa, la deixem per als fulletons i els telefilms?

Que es considerin importants uns temes o uns altres en la literatura depend del lector.

Proposta 2. Personatges
2.4 Legiu el fragment (pp. 195-196) en què Mundeta es compara amb la protagonista de La reina Cristina de Suecia i comenteu-lo.

En aquest fragment la Mundeta Venura es compara amb Greta, la protagonista de la pel·lícula La reina Cristina de Suecia, perquè ella es veu a si mateixa com una enamorada de pel·lícula, que camina cap a la felicitat.

2.2 De Vegades per caracteritzar un personatge literari,aquest es contraposa en un altre. Es el que fa Montserrat Roig amb Mundeta Ventura y Kati. De tota manera, en llegir Ramona, adéu,Rebem abans una valoració positiva que no pas negativa de la Kati. Compareu els fragments següents amb les opinions que es desprenen de les pagines inicials.

La Mundeta Ventura comença parlant de la Kati com un exemplar en el qual a gent vol ser com ella i acaba explicant com la veuen els demes de que era soltera i vivia sola,els seus amics eren estrangers,els predilectes eren el francesos,li divertia criticar a la gent, tothom parlava malament de la kati però l’invitaven al berenar y tothom parlava de ella.

Proposta 3. Espai
3.1 Busqueu informació sobre l'argument d'algunes d'aquestes novel·les i desprès expliqueu:
a) quina part o parts de la ciutat hi apareixen
b) quina classe social retraten
c) en quin temps històric se situa l'acció

Nada:

Andrea, una noia de poble, de 18 anys, orfe, pobra, viatja a Barcelona a fer estudis de Filosofia i Lletres , a la Universitat de Barcelona, i entra viure a casa d'uns parents que tenen el pis al carrer Aribau. Història situada a la postguerra civil espanyola, transmet al lector la misèria econòmica i moral d'una família benestant vinguda a menys, amb ínfules d'"haver estat", però sotmesa a una vida sense esperança, mancada de l'essencial, i amb una gana mai satisfeta. Lluita per la vida, moral de conveniència, maltractaments del marit a la dona amagats i acceptats per la família, masclisme a flor de pell.
L'Andrea es mou en l'ambient de la seva família com a testimoni mut dels conflictes interns entre els seus membres, tractant de no quedar influïda o tocada per tots ells, lluitant per mantenir-es independent econòmicament, amb una més que minsa pensió que rep com a orfe. Gana, fred, soletat, mancada d'amor, l'ambient de la novella.la ens atrapa més i més i ens ofega, resultant-ens clautrofòbic, tufat i enrarit.
Primera amistat intensa amb Ena, una amiga de la Universitat, amb qui comparteix emocions jovenils, i que li descobreix altres tipus de vida, sense problemes econòmics, amb un aire fresc i amb expectatives davant la vida. La família de Ena obra a Andrea un altre món, al que ella no obstant no podrà accedir mai. Pons, un altre amic de la Universitat, que en principi s'enamora d'ella, li obri l'esperança d'un futur millor. L'Andrea, malgrat no estimar-el copça que pot ser la seva solució per sortir del seu món miserable, i intenta mirar-el amb els mateixos ulls dolços que ell te per a ella. La diferència de classe social entre ella i Pons li acabarà tancant aquesta possibilitat i fent-li adonar que no te cap escapatòria i que és del tot probable que és vegi abocada a una vida tan grisa com la dels seus parents del carrer Aribau.

a) Apareixen la universitat de Barcelona, la catedral, el Tibidabo, el carrer Aribau, l'església de Santa Maria del Mar.

b) A l'obra nada retraten dues classes socials, la mitjana i l'alta.

c) L'acció se situa en plena dictadura franquista al final de la segona guerra mundial.

L'ombra del vent:

L'ombra del vent narra una història de misteri en la Barcelona de meitat del Segle XX. Té una ambientació freda, fosca, solitària i gòtica en la qual abunden les descripcions de carrerons, places i barris en els quals es desenvolupa la història. Comença una alba de 1945, quan Daniel Sempere és conduït pel seu pare al "Cementiri dels Llibres Oblidats", una sorprenent biblioteca més aviat semblada a un laberint, d'on el seu pare li deixa triar un llibre. Escull un cridat "L'Ombra del Vent", del com Daniel es quedarà fascinat i ho llegix en una nit, pel que intentarà esbrinar una mica més sobre el seu autor Julián Carax, el que li durà a endinsar-se en un món d'intrigues i misteris, però també d'històries d'amor, que acabaran reflectint-se sobre la seva pròpia vida i els distints increïbles personatges que aniran coneixent al llarg de la novel·la.

a) Aparèixen carrerons, places i barris, i el cementiri dels llibres oblidats que és una biblioteca iventada per l'autor (Carlos Ruiz zafon).

b) Retraten una classe social gòtica.

c) L´acció de l´obra se situa a l´any 1945, any que s´acaba la segona guerra mundial.

3.2 Les res dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent. Compareu la visió que tenen de la ciutat a partir dels frgments que hem seleccionat.

Mundeta Jover: li agradava Barcelona y preferia el passeig de Gràcia abans que la Rambla, perquè era més tranquil·la.
Mundeta Ventura: segons la descripció que fa de Barcelona, podem deduïr que Barcelona no és la ciutat que a ella li agradaria que fossi.
Mundeta Claret: a diferència de la seva àvia, a ella li agradava la Rambla. No entenia perquè li agradava Barcelona, ja que en aquell temps era una ciutat en ruïnes, decrèpita.

Proposta 4.Temps

4.3 Amb les dades que ens ofereix la Mundeta Ventura i amb la informació que hàgiu pogut aconseguir sobre el bombardeig del Colisèum, escriviu una notícia explicant què va passar aquell dia.

El 13 de febrer de 1937, a tres quarts de deu de la nit, va tenir lloc a Barcelona el primer bombardeig amb víctimes durant la Guerra Civil. Però les bombes van venir del mar, no del cel. El destructor italià Eugenio de Savoia volia fer blanc a la fàbrica Elizalde (situada al cantó esquerra del passeig de Sant Joan, entre Rosselló i Còrsega) dedicada aleshores a fabricar armament. Però els projectils van caure a les mançanes de l’entorn i van causar 18 morts i 18 ferits. No hi hagué temps a la resposta ni a la prevenció.
La tarda del dia 17, a les dues de la tarda, cinc avions Savoia S.79, apareixen volant en formació de fletxa a uns 6.000 m d’alçada. A la Gran Via, entre Balmes i Rambla Catalunya s’ha sentit una explosió colossal, inusual. I l’escenari que s’entreveu entre la pols i el fum és d’hecatombe. La zona està arrasada. Els edificis de la banda de muntanya, on està el cinema Coliseum, han caigut quasi tots. La casa que fa cantonada amb Balmes és la més afectada; tota s’ha vingut avall. Quan més cap a la Rambla Catalunya ens atansem, se salven progressivament només la part del darrera dels edificis. Al número 591, on hi ha la redacció del diari La Publicitat, ha quedat només part de la façana. Al 593, resta dempeus la carcassa de l’edifici tan sols. El Coliseum, estranyament però, no rep cap impacte directe. Al 601 es troba el restaurant de l’Oro del Rin, que també rep de valent. amb grans finestrals que s’esmicolen en mil bocins. La via, intransitable, és un cúmul de runa, mobles, balcons i envans dels pisos que s’han precipitat sobre el carrer, negant vehicles i tramvies i dotzenes de cadàvers. A la banda de mar, la destrucció és semblant a la de l’altra vorera. Totes les cases cauen excepte els darreres, fins el solar que ocupa avui un departament de la Generalitat de Catalunya. Al seu costat, el números 616 i 618, dues cases se salven miraculosament i encara hi són dempeus. Però sembla evident que la desfeta no és tan sols per les bombes caigudes. La devastació és més gran que en cap altre ocasió. La raó té l’explicació en una trista fatalitat.

Proposta 5. Estructura
5.2 A la novel·la hi trobem diferents moments de clímax: son episodis que fan avançar l'acció i que intenten mantenir l'atenció del lector. Localitzeu-los en cada una de les històries.

Un primer moment de clímax es quan la primera Ramona s'adona que a hagut una explosió davant del cinema coliseum on estava Joan i un altre moment de clímax es quan la Mundeta Jover corre per la muntanya i li comença a sortir sang d'entre les cames.

5.3 La malaltia de Francisco Ventura així com la coneixença d'Ignasi Costa i Mundeta Ventura són narrades des de diverses perspectives. Quines diferències hi veieu? Què creieu que aporten a la novel·la aquest

En el fragment de les pàgines 123-128 hi ha una barreja entre narració en tercera persona i primera persona sense marcar amb guinet els diàlegs.
En el fragment de les pàgines 135-145 el que predomina son els diàlegs i aquesta vegada están marcats amb guionet al començament.
El fragment de les pàgines 198-199 està narrat bàsicament en tercera persona.
En el fragment de les pàgines 227-228 hi ha tamé una barreja entre narració en tercera persona i narració en primera persona, només que aquesta vegada, a diferència del fragment de les pàgines 123-128, alguns dels diàlegs porten guionet.

Proposta 6. Narrador i Punt de vista

1.Compareu el monòleg de Mundeta Ventura amb el que reproduïm a continuació pertanyent a l’obra funny (1929) de Carles Soldevila. Anoteu les similitud i les diferencies que observeu.

Es diferencia que en aquest text sempre acabarà feliç mentre que en el Discurs de la Mundeta faci el que faci no aconseguirà arriba a tenir aquella felicitat que vol aconseguir. I s’assembla en que es fixa en cada detall i en cada moviment que realitza aquella persona.

2.Traduiu el poema i busqueu informació sobre el moviment de la Nova Cançó.

Los ojos de Elsa
Inclinando a tus ojos los míos sitibundos
en su fondo vi todos los soles reflejados,
y el salto hacia la muerte de los desesperados,
como el de mis recuerdos a tus ojos profundos.

Vuelve al azul la bruma del viento perseguida;
-más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto;
ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto;
el vaso azul no es tan azul como en la herida.

Al Mayo de las voces basta con un salterio
para todos los ayes y todas las canciones;
guarda un trozo de cielo luceros por millones,
donde faltan tus ojos con su doble misterio.

¿Escondes tus relámpagos en medio del espliego
donde el insecto vive su voluptuoso instante?
Preso estoy en el lazo de la estrella filante,
como ahogado marino bajo estival sosiego.

Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda;
yo calciné mis dedos en su fuego prohibido;
paraíso mil veces recobrado y perdido,
tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda.

Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsa
rompiose en arrecifes de pérfidos fanales,
en tanto yo veía desde los litorales
sobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.

Nova Cançó: és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.

Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.

El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.

El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.

Proposta 7. Simbologia
Poseu-vos en el paper d´un escriptor o d´una escriptora.
Imagineu quina podria ser la funcionalitat de:

- una rosa groga: felicitat, amor, pasió.
- un collaret de perles: alegria, diners.
- un colom mort: en fermetats, guerra, canvi climàtic.
- un rellotge de paret aturat: desconnexió del món.
- un llibre en el qual s'ha arrencat una pàgina en la vostra hipotètica primera novel·la: restricció dels continguts.

Proposta 8. Llengua i estil

8.1 Busqueu mes informació sobre l’ús del català en aquest període i relaciona-la amb episodis concrets de la novel·la.

En general, a la primera meitat de segle, existí una continuïtat pràcticament total amb l'anterior. Persistí la mentalitat diglòssia, fruit del procés creixent d’assimilació lingüística. Així, les apologies continuaren essent la plataforma ideal per a queixar-se de l'estat lamentable del català, alhora que d'altres obres pretenien, tractant aspectes de l'idioma, facilitar l'aprenentatge de la llengua important: el castellà. Només en una ocasió el català fou considerat llengua cooficial, l'any 1810, sota l'ocupació francesa, quan per raons polítiques, durant uns cinc mesos (del 22 de març al 12 d'agost) el "Diario de Barcelona" s'edità en francès i en català. Les tropes franceses, però, romangueren a Catalunya fins al 1814.

L'oligarquia borbònica, abans i després de la Guerra del Francès, continuarà aplicant, en col·laboració amb l'Església, lleis repressives amb la finalitat de fer desaprèixer la llengua del país. Així, el 1805, en la Novísima Recopilación de las Leyes de España es prohibí el teatre en català. Les seus de les diòcesis catalanes estaven en mans foranes. El 1828, com a mostra d'aquest tipus d'actuacions, el bisbe Castaño, de Girona, decretà que tots els documents eclesiàstics havien de redcatar-se en castellà. La llei Moyano d'Instrucció Pública de 1857, decretava, novament, la prohibició d'usar el català a les escoles. Seguí la Llei del Notariat (1862), que prohibia fer les escriptures en català; la Real Orden de 1867, prohibint novament el teatre en català. Finalment, en el mateix sentit, es decreta la Llei del Registre Civil (1870) i la Llei d'Enjudiciament Civil (1881).

Malgrat que el 1804, sota la direcció de Francesc Santponç, s'havia instal·lat la primera màquina de vapor al Principat, no fou fins el 1832 quan es crearen les primeres fàbriques amb màquines de vapor, i quan aparegué així a Catalunya una estructura social del tot distinta a l'agrària de la resta de l'Estat espanyol.

Les guerres carlines (1833-1840, 1846-1849 i 1872-1876) representaren l'enfrontament entre la nova classe burgesa d'ideologia liberal i els sector reaccionaris de l'Antic Règim. Des del 1843 fins a la Revolució de 1868, llevat del períocde 1854-1856 (Bienni Progressista) els mdoerats controlen la política espanyola. És en aquesta època quan es produeix la divisió de Catalunya en quatre províncies i l'eliminació del català.

Si bé la Constitució liberal de Cadis (1812) inicià la davallada de l'Antic Règim, al nova classe social adoptà mimèticament els usos lingüístics i culturals de l'arisòcràcia i continuà admetent, a mans besades, la castellanització cada vegada més institucionalitzada. Cap als anys, però, alguns sectors sorgits del si d'aquesta classe s'amararen dels nous ideals romàntics i reivindicaren l'ús literari de la llengua. Amb vacil·lacions més o menys evidents, anaren posant les bases del moviment politicocultural que amb el temps adoptaria el nom de Renaixença. Se sol prendre el 1833, any de la publicació de l'oda "La Pàtria" de Bonaventura Carles Aribau, com a punt de partida de l'activitat pública dels renaixentistes. I el 1877, quan Verdaguer i Guimerà triomfaren als Jocs Florals, com l'any de màxima eclosió. En un principi la reivindicació lingüística es restringuí a l'àmbit estrictament literari. Calgué esperar al darrer terç del segle XIX perquè els intel·lectuals superessin l'etapa inicial defensiva i assumissin a llengua en tot el seu ampli ventall de possibilitats culturals; aquest procés fou paral·lel a la creixent ascensió del catalanisme polític. Els renaixentistes basaren l'ideari en el binomi pàtria i llengua, en una identificació que podia comportar la normalitat cultural. Per això, bàsicament, fixaren la seva actuació en els punts següents:

- Reconstruir la història de l'Edat Mitjana, època de màxima esplendor nacional.

- Descobrir i divulgar els clàssics nacionals.

- Recollir totes les llegendes i la poesia popular de tradició oral.

- Codificar la llengua en una normativització que depurés el lèxic i l'ortografia.

- Crear una literatura en tots els seus gèneres.

- Potenciar les institucions que ja existien (Reial Acadèmia de Bones Lletres) i crear-ne de noves (Jocs Florals).

Pel setembre de 1868, l'aixecament militar iniciat a Cadis aconsegueix de derrotar les tropes isabelines i de destronar la reina. A tot Catalunya es formen juntes revolucionàries de caràcter republicà. S'implanta el sufragi universal, el dret d'associació obrera i la llibertat de cultes. El federalisme esdevé el corrent hegemònic a Catalunya en el si de l'obrerisme. Cap a finals de segle, malgrat tots els esforços de signe contrari, el moviment de la Renaixença s'havia imposat de tal manera, que foren possibles les primeres iniciatives de reivindicació de la llengua i la pàtria catalanes. La confluència de les dues forces polítiques populars: el federalisme i el carlisme, cristal·litzaren respectivament a l'entorn de la figura de Valentí Almirall i el seu lllibre Lo Catalanisme (1886) i La tradició catalana (1892), del bisbe Josep Torras i Bages, fins a arribar amb Enric Prat de la Riba a la síntesi nacionalista de La nacionalitat catalana (1906).

El 1885, el Centre Català de Valentí Almirall, de signe republicà, propicià la presentació del Memorial de greuges al rei Alfons XII. El 1889, La Lliga de Catalunya, entitat petitburgesa, aprofitant que la regent Maria Cristina d'Habsburg presidí els Jocs Florals, li féu una petició d'oficialitat del català. I, finalment, el 1892, la Unió Catalanista presentà un projecte d'autonomia, conegut amb el nom de Bases de Manresa. El 1898 la pèrdua de les colònies creà una manca de credibilitat i de confiança en l'oligarquia espanyola i la burgesia catalana passà a potenciar una política regionalista. Era la primera vegada que el nacionalisme assolia una unitat d'acció i un programa polític.

-El paper de les institucions

-Els Jocs Florals

-La Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

-L'Acadèmia Catalana

2.Anoteu el significat de les frases fetes y refranys que trobeu:

Mig Mort:espantat,atemorit,impressionat,cansat,extenuat.

Feia el cor fort: Tenir coratge,sobre passar-se a les adversitats o els perills amb força de la voluntat.

No fer Gracia: Deixar-se veure o fer-se veure.

De mena: Per natura.

Fer Peça:interessar,agradar.

Ser una bleda: Ser poc espavilada,tenir poca vitalitat.

Estava mes content que un gínjol: Estar molt content.

Obres de Montserrat Roig

2008-04-16T03:30:00.000-07:00

·"Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen". Barcelona. Selecta. 1971. Edicions 62. 1978.

"Ramona, adéu". Barcelona. Edicions 62. 1972 / 1997.

"Retrats i paral·lels". Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1975-1978.

"El temps de les cireres". Barcelona. Premi Sant Jordi. Edicions 62 .1976.

"Rafael Vidiella: L'aventura de la revolució". Barcelona. Editorial Laia. 1976.

"Els catalans als camps nazis". Barcelona. Edicions 62. 1977.

"Personatges". Barcelona. Editorial Pòrtic 1971.

"L'hora violeta". Barcelona. Edicions 62. 1980.

"Diàlegs a Barcelona": Isabel-Clara Simó / Montserrat Roig. Barcelona. Ajuntament de Barcelona. 1985.

"L'agulla daurada". Barcelona. Edicions 62. 1985, 1998.

·"L'òpera quotidiana". Barcelona. Editorial Planeta. 1985.

"Barcelona a vol d'ocell". Barcelona. Edicions 62. 1987.

"La veu melodiosa". Barcelona. Edicions 62. 1987.
"100 pàgines triades per mi". Barcelona. Editorial La Campana. 1988.

"El cant de la joventut". Barcelona. Edicions 62. 1989.

"L'autèntica histèria de Catalunya". Barcelona. Edicions 62. 1990.

"Melindros". Barcelona. Editorial Barcelona. 1990.

"Digues que m'estimes encara que sigui mentida". Barcelona. Edicions 62. 1991.

"Un pensament de sal, un pessic de pebre". Barcelona. Edicions 62. 1992.

"De com s'inicia l'educació sentimental". Barcelona. Edicions 62. 1998.

Biografia de Montserrat Roig

2008-04-16T03:18:00.000-07:00

Montserrat Roig (1902-1987) neix a Barcelona i és una de les escriptores més representatives de la literatura catalana de la dècada dels setanta. Va escriure novel·les, articles periodístics, assaig, teatre i va presentar diversos programes de televisió. Per això i pel fet d'estar sempre atenta a l'actualitat i al batec del dia a dia, se la considera una "escriptora total" i compromesa amb la seva època. La seva obra es fa ressò de la seva actitud crítica davant situacions d'opressió i injustícia. Hi ha dos eixos directrius que defineixen la seva obra: el compromís social i la revolució, que es concreta en una militància feminista i en la denúncia de les situacions d'injustícia. El compromís la du a denunciar la injustícia, que s'identifica amb situacions de conflicte que reclamen una "revolta" per ser resoltes. La revolució es planteja en termes personals; la llengua catalana com a instrument identitari. Catalunya en la seva dimensió civil, com a nació i projecte col·lectiu.Algunes dades que cal recordar:Montserrat Roig va néixer a Barcelona l'any 1946.Va ingressar a l'escola d'art dramàtic Adrià Gual quan tenia 15 anys. Ja es veia que "apuntava maneres" de persona pública, per la seva filiació al teatre i pel seu protagonisme als mitjans de comunicació (premsa i tv).El seu primer llibre, Molta roba i poc sabó, va ser premiat i la crítica especialitzada el va acollir molt positivament.

Treball: Antologia poètica

2008-04-08T12:09:00.000-07:00

1.-

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
Amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fofòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
Entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
Del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
Amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
I jo et volia així, i jo ho volia així:
Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
Les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
Va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

Aquest poema pertany al poeta V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomena “No escric èglogues”, dins del Llibre de meravelles, publicat l’any 1971.
La tipologia d’aquesta poesia a nivell contingut és amorós, i el tema és l’amor.
En aquest poema Estellés explica l’amor que sentia per una dona de València, una dona les cames de la qual tenia boig al poeta.
La poesia està formada per una sola estrofa de quaranta-cinc versos d’art major sense rima. Al tercer vers hi ha un pleonasme “Amb una teranyina de llàgrimes als ulls”; al quart vers dues interrogacions retòriques “On ets? On són les teues cames tan adorables?”; al setè vers hi ha un paral·lelisme “Un cadàver verdós. Un cadàver fofòric”; a l’onzè i dotzè vers hi ha un quiasme “Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible, Entre una aigua claríssima, venies pel carrer”; al tretzè vers hi ha una comparació “La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra”; al catortzè vers hi ha una personificació; “Carrer avall, venies entre els solars, els crits, [...], o amb una dignitat que el crepuscle rebia de tu sola” són escenes de la vida quotidiana. “No escric Èglogues” és una ironia.

2.-

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Aquesta poesía pertany a Vicent Andrés Estellés (1924-1993) i s’anomena “Els Amants, La carn vol carn”, dins del Llibre de meravelles, que es va publicar l’any 1971.
La tipología d’aquest poema a nivell contingut és amorós i el tema principal és la passió amorosa salvatge, física.
En aquesta poesía s’explica l’història d’amor apassionant de dos amants valencians
Está composta per cinc estrofes. Cada estrofa té un nombre diferent de versos: la primera té quatre, la segona té cinc, la tercera té dos, la quarta dotze i la cinquena en té dos versos.
La majoría dels versos són d’art major de dotze síl·labes, també anomenats versos Alexandrins, amb cesura i sense cesura. Els versos són feminins i acaben en paraula plana, no rimen perquè són versos lliures.
Al tercer vers hi ha una referència a la vida quotidiana i al dotzè vers quan diu “Jo desitjava, a voltes, un amor educat” es refereix a que desitjava un amor dolç.
Als versos sis, dinou i vint hi ha una al·literació. Hi ha una exclamció al vers divuitè. Hi ha dos comparacions: la primera quan diu “No comprenem l'amor com un costum amable com un costum pacífic de compliment i teles” (on també hi ha un paral·lelisme) i la segona quan diu “Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny”. També hi ha una metonímia “el peçó d’una orella”. Per últim hi ha un pleonasme a l’última estrofa.

3.-

ASSUMIRÀS la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Aquesta poesía pertany a l’autor V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomena “Assumiràs la veu d’un poble” dins del Llibre de meravelles, publicat l’any 1971.
La tipología d’aquest poema a nivell contingut és una mica realista, perquè explica el que passava en aquell temps,i el tema és la fam. El títol del poema és el primer vers.
En aquest poema l’autor s’adreça a ell mateix. L’autor pren consciència de la seva pròpia realitat i el poble al que fa referència en els primers tres versos i al vers trenta-cinc, és València, el lloc con va nèixer Estellés. Quan parla de la veu, es refereix al que vol la gent i ell fa de portaveu, per fer escoltar aquella veu.
Quan diu “Seràs per sempre poble”, indica un abstracte social concret, és a dir, que ell és un més d’aquell poble. La “llarga nit” és el període de la dictadura de Franco en que ell s’ha de callar. “Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci” en aquests tres versos el poeta no només expressa les paraules, sinó que també les pateix. Quan diu “Car dirà la paraula justa”, està parlant en tercera persona, i es refereix al poble, en camvi quan diu “La diràs en el moments just”, està parlant en segona i es refereix a ell mateix. “Camines decididament” és el vers amb el que l’autor fa una conclusió del poema.
Pel que fa l’estructura, aquest poema no està dividit en estrofes, i està compost per quaranta-tres versos octosíl·labs de rima assonant.
Als versos 2-5 hi ha una anàfora, als versos 16-17 hi ha un paral·lelisme, hi ha una antítesi als versos 29-30, hi ha un encavallament als versos 36-37, i un lítote a l’últim vers.
Com a conclusió d’aquest poema podriem indicar que el poeta se sent compromès cívicament amb el seu poble, Valencia.

4.-

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós
prestigi-;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

Aquest poema pertany al poeta V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomenta “Aquest any miserable,” Horaciones, dins Les pedres de l’àmfora, publicat l’any 1974.
La tipologia d’aquest poema a nivell contingut és històric i el tema és la mort.
En aquest poema l’autor es fa referència a un context social concret, un any que ell recordarà sempre trist i miserable, quan havia la dictadura de Franco, i havien un munt d’escriptors exiliats, amagats o perseguits. Diu que algunes persones a Valencia estaven cremant llibres i cremar llibres significa, censura, canviar d’ideologia, etc.
L’autor deia que escrivia de nit, això significa que escrivia amagat, a més a més, escrivia a màquina perquè no li reconeixèssin la lletra. També diu que ell escriu i espera, és a dir, que no publica, sinó que espera el moment just per publicar els seus escrits.
Aquesta poesia no té una estructura, està formada per 11 versos tant d’art major com d’art menor. Cada vers té un nombre de síl·labes diferent, els versos no rimen i comencen en minúscula, inclòs el nom Joan Fuster. Al sisè vers i al desè hi ha un encavallament. També hi ha asíndeton i una enumeració a l’últim vers.

5.-

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

Aquesta poesia pertany al poeta V. A. Estellés (1924-1993) i s’anomena “Res no m’agrada tant” Horaciones, dins Les pedres de l’àmfora.
El tema d’aquest poema és la fam, més concretament parla sobre un menjar que li agrada moltíssim, malgrat que sigui un menjar de pobres .
Aquesta poesia no té estructura uniforme, esta formada per vint versos, d’art major i d’art menor, distribuïts en cinc estrofes. Hi ha un vers que és tot una enumeració. Els versos comencen amb minúscula, malgrat que hi ha un punt endavant, no rimen i predominen els versos feminins.
Durant tota la poesia podem trobar-hi encavallaments, i també pelonasmes amb les paraules oli i pimentó. En el vers 19 hi ha una hipèrbole: “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”. Hi ha asíndeton, i al final de la poesia molta ironia, explicant com se’l menja.

Vicent Andrés Estellés

2008-03-10T03:40:00.000-07:00

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de l'Horta de València. El seu pare era el forner del poble. A l´edat d´un any, el seu avi va ser assassinat d´un tret d'escopeta pel seu germanastre, enutjat per una qüestió d'herència. Anys més tard va morir de tuberculosi un oncle seu, Josep Maria. Als llibres L'ofici de demà i Coral romput recorda les morts familiars de la seva infantesa.
Quan va esclatar la guerra civil espanyola tenia 12 anys i ja havia començat a escriure algunes peces teatrals que ell anomena "de combat". La guerra fa que deixi els estudis, però llegeix una gran quantitat de llibres que li deixa un veí. Entre les lectures d'aquella època hi ha poemes de García Lorca i Antonio Machado, de Mossèn Cinto, de Teodor Llorente, de Josep Maria de Sagarra, de Josep Carner...
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid. L'any 1945 va anar a fer el soldat a Navarra on va escriure poesia en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias" publicació de la qual va arribar a ser el redactor en cap el 1958, càrrec que va exercir fins a l´any 1978, que va ser arbitràriament substituït.
El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d´orella (1953). El 1955 es va casar amb Isabel Llorente, que treballava a l'Ajuntament de València, i deu mesos més tard van tenir una filla que es va morir als quatre mesos. La mort de la nena els va aclaparar i va dur el poeta a escriure La nit (1956) i Primera soledad. També recull la desesperació com a pare al cant III de Coral romput. La parella va tenir dos fills més, Vicent i Carmina.
Després, publicaria Donzell amarg (1958), poemari que va quedar finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Va començar a escriure el poemari Mural del País Valencià, que consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra.
Tant les obres narratives com les teatrals han tingut poca difusió. També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs a Barcelona i va quedar finalista.
Els temes recurrents en la poesia d´Estellés són la fam, el sexe, la mort i l´amor, construïts fonent diversos registres.
Va morir a València, el 27 de març de 1993. Va deixar una abundant obra inèdita. Pòstumament, l'editor Eliseu Climent va aplegar complet el Mural del País Valencià (1996).

El fenomen poètic estellesià en el seu context històric

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) inicia la seva producció poètica a la postguerra. Ciutat a cau d'orella, editat a València el 1953, fou el primer dels quatre poemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cinquanta i dels seixanta.
La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia. I arribaren els best-sellers, premis com el de les Lletres Catalanes i, a poc a poc, els deu volums d'obra completa. Estellés va ser llegit i valorat, més enllà dels dubtes que, en el pròleg a Recomane tenebres (1972), primer volum de l'Obra Completa de l'autor, expressava Fuster sobre les dificultats d'interpretació dels matisos dialectalitzants més enllà del marc local o regional.

El compromís cívic del poeta

El poema "La rosa de paper" és ben emblemàtic, quan relata la història d'una dona anònima que deixa rere seu el símbol d'una rosa de paper arribada al poble com una consigna de resistència i transformació.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és un clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville, i escriu, també, des d'un exili interior, nacional i de classe.
En les Horacianes (1974), el poeta retrata la vida valenciana dels anys seixanta, transvestint-se d'Horaci, barrejant la València amb la Roma imperial i disfressant els seus enemics contemporanis de personatges de l'època com ara Suetoni.
La llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics. D'aquesta manera, poetitzar l'experiència de contemplar i menjar amb delectança un pebrot torrat és un autèntic repte per al poeta líric, que, més enllà del to de gastronomia a la manera de Josep Pla, aconsegueix presentar amb intensitat poètica aquesta minúscula mostra dels plaers més elementals de la vida.
també la influència de Pablo Neruda, és visible en el magne Mural del País Valencià. Aquesta obra, es configura com una mena de pintura mural a la manera dels pintors mexicans Siqueiros o Rivera.

Treball del llibre Ball Robat: Daniel Solomon i Francesco Malgioglio

2008-02-27T09:54:00.000-08:00

1. Situa generacionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d’un autor “desclassat”?

Joan Oliver i Sallarès, que emprà com a poeta el pseudònim Pere Quart, (Sabadell 1899 - Barcelona 1986) és considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.

Neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca. Fou el quart d'onze germans, dels quals en fou l'únic supervivent. D'aquí pren el pseudònim amb el qual signarà l'obra poètica: Pere Quart. Estudià Dret. L'any 1919 formà el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols. En aquest grup es combina la influència de l'avantguardisme amb l'humorisme més local i el gust pel rigor i l'obra ben feta d'herència noucentista.

Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà. Es nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català. Tot això significa una ruptura definitiva amb el seu passat burgès i el naixement d'un fort compromís polític, ètic i social. En aquest context crea l'Oda a Barcelona (de clara tendència nacionalista i revolucionària) i l'obra teatral La fam (on es plantegen els problemes de la revolució). Al final de la guerra la Generalitat Republicana li encomanarà la tasca d'evacuar els intel·lectuals. Acabada la guerra s'exiliarà primer a França, s'embarcarà cap a Buenos Aires i s'establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys. Durant l'exili va continuar la seva tasca d'intel·lectual compromès amb el seu temps i amb el seu país. Col·laborà amb Catalunya (editada a Buenos Aires) i dirigí Germanor (editada a Xile). Fundà amb Xavier Benguerel la col·lecció El pi de les tres branques.

El 1948 tornà a Barcelona, on el franquisme es caracteritza per l'autoritarisme i la repressió. Fou empresonat tres mesos a la presó Model de Barcelona. Tres anys més tard rebé el Premi del President de la República Francesa als jocs florals de París per la traducció al català d'El misantrop de Molière. Va traduir i adaptar obres de diversos autors, com per exemple Anton Txèkhov. El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades. És un obra escèptica, sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista. Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L'any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Esdevingué un personatge incòmode per als polítics, a qui calia arraconar. Res de tot això, emperò, impedí que fos considerat un dels cinc millors poetes catalans del segle XX.

Alguns dels seus poemes han estat musicats per cantautors com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Ovidi Montllor, la qual cosa ha donat major projecció popular a la seva figura. L'any 1986 morí a Barcelona i fou enterrat a la seva ciutat natal, Sabadell.

Perquè es pot parlar d’un autor desclassat?

- Durant la Guerra Civil es compromet políticament amb el bàndol republicà

- Es nomenat president de l'Associació d'Escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat

- A més és cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català.

- Acabada la guerra s'exiliarà primer a França, s'embarcarà cap a Buenos Aires i s'establirà definitivament a Santiago de Xile, on viurà vuit anys.

- El 1960 aparegué la seva obra més emblemàtica Vacances pagades Joan Oliver fa una crítica àcida al capitalisme, a la societat de consum i al règim franquista.

- Amb la mort del dictador i l'entrada de la democràcia es mostrà especialment disgustat amb la classe política dominant, denunciant la traïció que significava la transició. L'any 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi.

2. Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català des del tombant del segle.

El 1946, el règim franquista la representació d'obres en català i es va limitar a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral. El teatre era un dels pocs espais d'expressió pública per a la llengua.
El coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit de l'escena comercial catalana del període: l'estrena de Bala perduda, de Lluís Elias, i la incorporació al Romea de Joan Caprí.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján denuncià el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana.
El 1959, Luján feia una crida a que Romea disposés també de traduccions de la dramatúgia estrangera clàssica i moderna. Oliver va escriure una carta a Destino en què denunciava els dèficits i les mancances de l'escena professional catalana.
El 954, la via de sortida començà a entreveure's amb la reacció de l'entitat de teatre a què al·ludeix Oliver en la seva carta Destino: l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en el marc de la qual s'estrenà Ball Robat.
L'autarquia de la cultura oficial franquista i l'intent de genocidi de la cultura catalana limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendéncies dramatúrgiques europees o nord-americanes i feien del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre català.
La censura dels espectacles teatrals arribava a classificar-los segons un sedàs que titllava de els que no s'adeien amb la moral catòlica oficial.
El 1957, la Delegació va del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes que limitaven al teatre professional i les representacions d'obres estrangeres en català. No es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada al país d'origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.

3. Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: "Ball robat: la culminació de l'obra dramàtica de Joan Oliver" dins "El teatre de Joan Oliver". Barcelona, Institut del Teatre, 1998.

Aquest fragment ens informa de que Oliver, mitjançant l’obra Ball Robat, recepta un model humà, que és com és, i que mai arribarà a assolir la felicitat.
Oliver analitza la nostra condició humana i ell mateix es considera matèria d’anàlisis. El seu objectiu és buscar la veritat humana i objectivar questa recerca.
Segons Oliver no podem assolir la veritat i amb l’egoisme construim el nostre propi univers.

4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del monòleg amb repliques; podries assenyalar-ne alguns?

- Pag 93: quan l’Eulalia li comenta els sentiments que te la Nuria respecte d’en Cugat.

- Pag 99: quan Oleguer li comenta a cugat les solucions que poden tomar respecte la seva relació com amics.

5. En un moment determinat de l´obra es defineix lintel·lectual; estas d´acord que un intel·lectual és com l´intueixen Cugat i Oleguer?

No estic d´acord, perque pel fet de que una persona sigui entel·lectual no vol dir que sigui indecisa o que jugui a complicarse la vida. Tot això depen de la persona.

6. Com concep Oliver l’home i la bèstia?

Joan Oliver concep l’home com un animal racional incapaç de ser feliç i a la bèstia la concep com un animal irracional capaç de ser feliç.

7. Intenta fer un esquema i després un retrat complet de cadascun dels personatges, destriant les característiques físiques i psíquiques.

	Passat	Sentit de la vida	Concepte de l’èxit	Amor i matrimoni	Felicitat	Sortida a la solitud
Cugat	Escrivia cartes a Eulàlia, una nit tenia febre.	És un fatalista i un pessimista.	La felicitat no existeix, només es pot somiar.	L’egoisme és el motor de tota vida orgànica, de l’amor propi.	L’home és una bèstia infeliç.
Mercè		La vida és atzar.		No se sent feliç amb el seu marit, i estima a un altre home.
Oleguer	En el passat va ser amic amb la Mercè.	Persona distant, indiferent i no s’amoïna per res.	Guanyar un primer lloc en el camp on operes.	L’amor i el matrimoni son dues peces diferents.	La felicitat no existeix, encara que s’haguès cassat amb un altre dóna, després de deu anys igualment seria infeliç amb ella.
Eulàlia	Va ser amiga de l’Oriol.			No estima al seu marit.	Consisteix a somiar la felicitat
Oriol	Industrial que practica esport.	Es preocupa pels seus fills		Estima a l’Eulàlia.
Núria		Li agrada fumar i anar a la última.		No estima al seu marit, sino a Cugat.

8. Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?

Oliver afirma en Ball Robat que l'home és incapaç de ser feliç fins al punt de que encara que tingués allò que vol, no seria feliç, perquè llavors voldria una altre cosa i mai estaria content amb el que té.

La censura

2008-02-12T12:51:00.000-08:00

La censura franquista incidia considerablement a l'hora de barrar o anul·lar els intents de renovació dels repertoris dels teatres catalans.
L'autarquia de la cultura oficial franquista i l'intent de genocidi de la cultura catalana limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendéncies dramatúrgiques europees o nord-americanes i feien del tot impossible la viabilitat pública d'un teatre català que hi hagués en sintonia i que havia de recloure's en la clandestinitat o semiclandestinitat.
La censura dels espectacles teatrals arribava a classificar-los segons un sedàs que titllava de els que no s'adeien amb la moral catòlica oficial.
Els criteris censoris tendien a eliminar qualsevol al pudor i als bons costums en relació amb el sisè manament, l'opinió política contrària al sistema institucional del règim, l'ús del llenguatge de manera indecorosa, provocativa o impròpia de les persones o la crítica a la religió com a institució i jerarquia que garantia els valors devins i terrenals i inspirava la conducta humana comme il faut.
Es toleraven i es podia al·ludir al vici, si s'exposava .
Respecte a les traduccions, la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictatorial espanyol va fer circular unes normes que limitaven al teatre professional les representacions d'obres estrangeres en català.
Tampoc es podia escenificar cap traducció que no hagués estat estrenada al país d'origen i que no disposés del permís del traductor de la versió castellana o de la companyia que en tingués l'exclusiva en castellà.
Aquesta normativa tan restrictiva no arribà a aplicar-se al peu de la lletra, però la seva mateiza existència pesava com una espasa de Dàmocles damunt l'activitat teatral de les companyies i amateurs catalanes.
Oliver mateix veié com la prohibició governativa impedia amb la traïdoria d'estrenar la seva versió de L'òpera de tres rals, de Bertolt Bretch.

Una cultura sense llibertad

2008-02-11T10:46:00.000-08:00

A la dècada dels cinquanta del segle XX, van haver-hi unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.
En l'àmbit del teatre, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català a la primavera del 1946.
Les posicions més premissives de la dictadura franquista es limitaren a acceptar únicament la reposició d'obres d'una determinada tradició teatral que anava de Frederic Soler a Josep M. de Sagarra, passant per Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Ignasi Iglésias, Josep Pous i Pagès, Adrià Gual, Josep M. Folch i Torres o Lluís Elias. El teatre era un dels pocs espais d'expressió pública per a la llengua.
Josep M. de Sagarra dominà l'escena catalana professional de la postguerra. El fracàs dels intens de Sagarra per insinuar nous camins, amb les estrenes de La fortuna de Sílvia (1947) i Galetea (1948), l'obligà a tornar a la fórmula del <poema dramàtic> de sempre. La ferida lluminosa iniciava el declivi de la seva trajectòria de postguerra.
El coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit de l'escena comercial catalana del període: l'estrena de Bala perduda, de Lluís Elias, i la incorporació al Romea de Joan Caprí.
Caprí havia estat un <còmic superdotat> que <boulevard i la seva màgia personal s'assegurava la fidelitat d'una clientela de menestrals i petits burgesos>.
La situació crítica del teatre català arribà a uns extrems tan insostenibles que l'escriptor Néstor Luján denuncià el nivell deplorable de degradació en què es trobava la seu de l'escena professional catalana.
Luján feia una crida a dignificar i revifar el teatre català i a convertir-ne el Romea en un autèntic símbol que disposés també de traduccions de la dramatúgia estrangera clàssica i moderna.
Oliver va escriure una carta a Destino en què denunciava els dèficits i les mancances de l'escena professional catalana i suggeria la necessitat d'un redreçament vivificador del teatre català que el dignifiquès i l'elevés culturalment.
Tant Luján com Oliver ometien una part del problema que no podia verbalitzar-se en les pàgines d'una publicació com Destino: la incidència de la censura que s'acarnissava especialment contra el teatre en català.
La via de sortida començà a entreveure's amb la reacció de l'entitat de teatre a què al·ludeix Oliver en la seva carta Destino: l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), en el marc de la qual s'estrenà Ball Robat.

Ball Robat

2008-01-29T09:00:00.000-08:00

Oleguer	Oriol
Mercè: parla bé, s’expressa bé	Mercè: malaltís
Cugat: advocat dels rics, expeditiu, exacte	Cugat: prepotent industrial, esportista (no treballador)
Núria	Eulàlia
Mercè: no creu en l’amor que sent pel seu marit	Mercè: bona noia, entonada
Cugat: infermera perfecta, enamorada del marit, aspre, però amb sentit del deure, intel·ligent, curiosa	Cugat: entendimentada, discreta, bona mare

Joan Oliver

2008-01-28T02:50:00.001-08:00

Joan Oliver és un autor difícil de situar des d'una perspectiva generacional: nascut el 1899, publica el primer llibre l'any 1928 i no es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934.
la seva obra presenta unes constants d'una gran coherència: la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes.

Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís. Educat, com a fill de casa bona, estudià la carrera de dret, viatjà per Europa i, l'any 1919, formà l'anomenat «grup de Sabadell» amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols.

El seu gust per l'humor absurd es manifesta en el volum col·lectiu L'any que ve, conjunt d'acudits i estirabots diversos firmat per Trabal però on tots intervenen. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà pseudònims diversos (Feliu Camp de la Sang, Florentí Carvallà Cot i Joan Pendonista, Orella Dreta, entre d'altres) i el 1925 funden les edicions La Mirada, remarcable iniciativa editorial que publicarà divuit volums i fulls solts -d'autors com Carner, Riba o, evidentment, ells mateixos.

Oliver va col·laborant també en les publicacions importants de l'època —com ara La Veu de Catalunya, La Publicitat, Revista de Catalunya o Mirador—, es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull -anys després declararia que la seva principal aspiració literària era la de dramaturg.

Oliver esdevé president de l'Agrupació d¨Escriptors Catalans —filial de la UGT—, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit popular català.

El 1940 fixa la residència a Santiago de Xile, on viurà vuit anys i continuarà la seva doble tasca d'intel·lectual i lluitador. De retorn a Catalunya l'any 1948 és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona.

El Diccionario Literario Bompiani el valoraran com a mestre i en facilitaran el reconeixement. Joan Oliver serà una figura clau en el panorama poètic català i, alhora, un exemple permanent d'inconformisme. Detingut i multat en diverses ocasions per participar en actes multitudinaris contra el franquisme rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1970 i s'abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica, alhora que progressivament acostada al fet religiós.

Literàriament acabarà relegat a un lloc gairebé testimonial en un context en què es valoraran més altres tendències: l'experimentació derivada de J.V. Foix o Joan Brossa, l'anomenada «poesia de l'experiència» posterior a Gabriel Ferrater o, fins i tot, un cert retorn al formalisme carnerià.

L'obra de Joan Oliver està marcada per l'actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versatilitat lingüística. L'any 1986 mort a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu, la seva activitat pública i l'obra poètica han relegat a un segon terme tant la producció narrativa com la prosa de caire més periodístic o el teatre.

TREBALL EN GRUP

2007-11-26T02:39:00.000-08:00

1) La bibliografia especialitzada sosté que un dels elements singulars de Solitud és la vivor dialectal de la llengua i, de manera encara més concreta, la riquesa dialectal del pastor. Fixa’t en algun diàleg en què aquest parli i anota el lèxic dialectal que empri.

Cap. 13 “El Cimalt” pág. 252

Des de [- Atrament, ermitana, calrà...] fins a [...no fa, estorlic?]

Lèxic: atrament, calrà, encenais, jaquir, estorlic.

2) Un tret de la biografia literària de Caterina Albert i Paradís són els pseudònims que fa servir.

a) Informa’t d’on li ve aquest costum de disfressar el nom real i explica el sentit i les circumstàncies dels dos pseudònims emprats, Virgili d’Alacseal i Víctor Català.

El monòleg “La infanticida” va causar escàndol per la temàtica i el to amb que estava escrit. L’escàndol va augmentar quan, diversos anys després, es va saber que ho havia escrit una dona. Des de llavors, va signar com Víctor Català. Ja havia usat amb anterioritat el pseudònim masculí Virgili Alacseal en alguns poemes publicats pel periòdic L'Esquella de la Torratxa.

b) Cerca també en el seu epistolari, on explica els motius del pseudònim, quina va ser la reacció de Joan Maragall en saber que l’autor de Solitud era una dona. Recorda’t d’esmentar en la bibliografia les fonts utilitzades.

[per terminar]

3) Solitud és un drama rural. Uns anys abans de la publicació de la novel·la, Víctor Català havia publicat un recull de contes sota el títol Drames rurals. Mira de llegir algun d’aquests contes i compara’l amb els diferents aspectes de Solitud.

Els dos es situen en llocs rurals y en els dos l’autora utilitza el mateix llenguatge i estil. A diferència dels Drames rurals, en què Víctor Català condensa l'estudi de "la humanitat elemental que viu en el camp i en la muntanya", a Solitud l'escriptora posa en contacte amb aquestes "ànimes primitives" unes ànimes molt més elaborades que malden per separar-se'n, per individualitzar-se.

Quin conte heu llegit? De què va? Quin és el seu argument? Què té en comú amb Solitud?

4) Alan Yates, a Una generació sense novel·la?, considera que el “drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista. Esbrina per què.

Perquè els modernistes el que volien era fugir de la ciutat i anar-se’n al camp, i amb la creació del “drama rural” es comença a fer més referència als pobles que no pas a la ciutat.

5) El tema de la violació és un dels eixos de Solitud. Fins a quin punt determina la trama de l’obra?

La violació de La Mila per part de l'Ànima és la culminació de les sospites d'ella i l'esdeveniment que li fa pendre la determinació d'abandonar la muntanya.

6) Dels quatre personatges fonamentals que transiten per Solitud només se’ns dóna explicació del passat de dos: Mila i Gaietà. Recupera els capítols corresponents de la novel·la i explica el fil biogràfic de cadascun d’aquests dos personatges abans que no comenci l’acció de la novel·la.

- Gaietà: va conèixer a la Lluci i li va demanar el matrimoni, però després de vuit mesos aquesta va morir.

- Mila: quan la mare de la Mila va morir, aquesta va anar a viure amb el seus oncles. Després de la mort de l’oncla de la Mila, coneix en Matias i es casa amb ell. Venen la caseta de l’oncle de la Mila i es marxen A FER D'ERMITANS A SANT PONÇ.

7) Fes un retrat físic, psicològic i moral dels quatre protagonistes de l’obra: Mila, Gaietà, l’Ànima i Matias. Fes que cadascun dels retrats no sigui superior a les cent paraules.

Mila: és una noia jove, maca, sana, insegura i de clase mitja-baixa. La seva personalitat va madurant i la seva manera de veure les coses va canviant al llarg de la novel·la. La Mila es tot el contrari del seu marit, a qui no estima i això li fa sentir-se insatisfeta. Entre ella i el pastor hi ha certa complicitat i s'estimen d'una forma molt especial, l'únic consol de la dona és l'amistat que té amb aquest.

Gaietà: és un home agradós i servidor de 64 anys. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava moitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament. Poseeix un gran poder de paraula. Representa el costat bo de la natura, es contraposa a l'Ànima. Fa de protector de la Mila durant la història i l’ajuda a evolucionar psicològicament.

Ànima: Pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per una cordilla d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enrerera, entre el clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color. Representa tot lo dolent, la violència i la destrucció. La seva mirada es de bèstia i es comporta com a tal. També se'l compara amb un llop. No té sentiments.

Matias: és un covard, un ignorant i molt passiu, sense ambicions i gandul, ella l'associa amb una bèstia sense zel, en ell rega la pau. És incapaç d'entendre a la seva dona. A la muntanya es fa amic de l’Ànima i es deixa influir pels seus mals consells. En el transcurs del temps passa de ser una persona “estàtica” a convertirse en un adicte al joc, una persona roïna i egoista, fins hi tot s'aprima.

8) A la novel·la, Mila es troba entre cinc homes (Gaietà, Matias, Ànima, Arnau, Baldiret). Quina és l’actitud d’ella enfront de cadascun d’ells i d’ells enfront d’ella? Qui juga el paper d’antagonista de Mila? Els altres personatges, quina funció tenen?

Actitud de la Mila enfront els homes:
Gaietà: és un l’home amb qui la Mila es sent protegida y segura, fins i tot té desitjos amorosos amb ell, però aquests desitjos s’acaben quan descobreix l’edat exacta del pastor.
Matias: encara que sigui el seu marit la Mila no l’estima, però al principi era la seva única companyia per fugir de la solitud. Ella diu que no l’ajuda en res i que és ignorant. Ella l'associa amb una bèstia sense zel.
Ànima: la Mila sovint compara les seves dents amb les d'una bèstia, les d'una gossa o un xacal. Sent desconfiança i al final será violada per aquest.
Arnau: despertava sobre la Mila un fort impuls passional que ella intentava negar.
Baldiret: quan la Mila veu aquest nen té el desig de ser mare.

Actitud dels homes enfront la Mila:
Gaietà l’ajuda a superar les seves dificultats i perquè l’estima molt, però no s’enamora d’ella.
En Matias no li fa ni cas, no la ajuda en res, i la fa infeliç.
L’Ànima vol fer-li la vida impossible i també la viola.
Baldiret l’estima molt.

9) La gastronomia té un paper relativament important a Solitud. El lector assisteix a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Però n’hi ha d’altres. Fes una llista de tots els àpats amb les pàgines en què apareixen, explica’ls des d’una perspectiva gastronòmica i apunta, quan hi sigui, l’element simbòlic que aquests àpats o els animals que s’hi mengen puguin representar.

Menestra:
Preparació:

Pas 1: Es pela i pica el tomàquet i la ceba per a sofregir-los AL final s'afegix al sofregit el pimentón i la farina espolvoreándola per a evitar que es cremi. Ho apartem.

Pas 2: Es posen a bullir en una casserola les carxofes (cors, o si són grans partides en quatre i fregades amb llimona) les faves pelades i els pèsols (pots tirar també les beines), les patates pelades i trossejades, l'enciam rentat i trossejada. Es cobreix tot d'aigua, procurant que sobrepassi uns dos dits l'altura dels ingredients.

Pas 3. Quan comença a bullir s'agrega el sofregit.. Es manté en li foc fins que les carxofes estiguin tendres. Vigilar la cocció per si és necessari agregar més aigua. Afegir sal i un poc d'oli la final de la cocció. Pot servir-se amb un poc d'oli d'oliva verge en li plat.

Pas 4: Si es vol més sòlida pot acompanyar-se d'ous durs tallats i de pa fregit o torrat.

Cargols:.

Primer cal tenir-los bullint en una olla amb aigua i sal, fins que s’ofeguin en la seva pròpia baba i la cocció els faci perdre bona part de la seva viscositat. S’afegeixen abundants herbes aromàtiques durant l’ebullició per a mitigar, tant com sigui possible, el seu gust de gelatina de moc. Paral•lelament es prepara una salsa o picada ben coent amb el mateix objectiu: emmascarar-ne el sabor. Es posa tot junt al forn en llaunes fins que s’acabin de rostir, i en acabat se serveix amb allioli. Simbolitza la prosperitat, ja que no passaven gana i de la riquesa de la muntanya que tenia aquells cargols tan esplendits.

Conills:
Ingredients ( per quatre persones)
Un conill
Ceba
Alls
Tomàquet
Porros
Farigola
Romaní
llorer
pastanagues
conyac
vi ranci
ametlles
farina
dos carquinyolis
A partir d’aquí hi ha variacions, es pot triar un d’aquests ingredients, depèn dels productes de temporada
pèsols
faves tendres
carxofes
bolets
cargols.

La recepta de conills:
En una cassola amb força oli fregim el conill i el fetge del conill tot salpebrat junt amb els alls sense pelar, retirem els alls abans de que es torrin i reservem. Retirem el conill i el fetge un cop daurats i el reservem.
A l’0li que ha quedat a la cassola i afegim la ceba, les pastanagues, i el porro, tot tallat molt petit . Un cop sofregit afegim el tomàquet i les herbes aromàtiques , quan el tomàquet es cuit tornem a posar-hi el conill, sense el fetge.
Tirem una copa de conyac i una de vi ranci, un cop evaporat l’alcohol es cobreix el conill amb aigua o brou de pollastre.
Triturem al morter els alls fregits, les ametlles , els carquinyolis, el fetge del conill, una cullerada de farina i ho deixatem tot amb una mica de brou de pollastre o aigua i ho aboquem a la cassola.

Tot plegat a de fer xup xup durant una hora. Mitja hora abans de tancar el foc s’afegeix un dels ingredients a triar com he dit abans . Simbolitza amb el qui es caçat pel caçador, en aquest cas els personatges per l´anima que es dedica a caçar tot tipus de conills.

Sopa de pastura:
INGREDIENTS PER A 4 PERSONES

1/4 k de gallina
1/4 k de costella de vedella
1 tros de pernil de 100 g
1 apio
1 porro
1 pastanaga
4 rebenadas de pa 100 g de formatge rallado
4 ous
2 l d'aigua Font d'Or
1 dl d'oli d'oliva
1 ramito de farigola pebre sal

PREPARACIÓ
Posar en una cassola l'aigua Font d'Or amb el apio, la ceba, el porro, la pastanaga, la gallina, la costella de vedella i el tros de pernil. Bullir unes 2 hores a foc lent. Una vegada preparat el brou, en un bol posar 1 ou i la llesca de pa fregida en oli d'oliva i espolvoreada amb farigola. Afegir el brou bullint per a escaldar l'ou. Damunt de la llesca posar el formatge rallado. Introduir els 4 bols en el forn a 250ºC, fins que el formatge es funda i servir.

10) Destria en les categories i camps semàntics que calgui els elements que conformen l’univers simbòlic de Solitud. Mira de fer-ne un quadre sinòptic que els pugui sistematitzar, i explica’n la seva significació.

ELEMENTS QUE CONFORMEN L’UNIVERS SIMBÒLIC DE SOLITUD
“La pujada”	“La devallada”
És la part on la Mila se sent insegura, no es coneix a ella mateixa i segueix el que en Maties li diu. Es coneixen tots els personatges de l'obra i la seva relació amb la protagonista. És una època en que la Mila està contenta i viu relativament bé. Correspondria a la primavera i a l'estiu.	És la part on la Mila reflexiona sobre la seva vida, sempre sola. Comencen els seus problemes i s'enfronta amb tothom, ningú la respecta. Té una crisi. Està deprimida i s'adona que no pot continuar així. Correspondria a la tardor i a l'hivern.
El Cimalt	La Mar
És on es troba realment sola i canvia la seva forma de veure les coses, madura psicològicament, fa un gran progrès i s'adona de la veritat.	Es relaciona amb les rondaies del pastor. Les fantasies, els somnis, ALLÒ intocable.
Els somnis	Les muntanyes
Aquest és un somni que l'adverteix sobre el que li ve a sobre.	Representa la solitud, la difucultad per pujar-hi.
Ànima	Gaietà
Representa la destrucció, la maldat, la part negativa de la novel·la.	És el suport de la Mila, el seu guía que intenta portar-la per bons camins.

11) Narrativa dins de la narrativa. A Solitud, el fil de la història principal és trencat per les rondalles i històries que explica el pastor. Són referències de tipus mític i popular que es poden classificar en apartats diferents: rondalles, llegendes, creences...

a) Mira de classificar tot aquest material mític i rondallístic. Fes un quadre indicant-ne el títol, un breu resum argumental, etc.

[per terminar]

b) Sintetitza les conclusions a què arriba la Mila (cap. XVII, La nit aquella) quan reflexiona sobre si el seu escepticisme topa o no amb la creença d’aquestes històries.

En aquest capítol, la Mila es dona compte de que valien molt les històries que Gaietà li contava i arriba a la conclusió de que ha d’abandonar la muntanya.

No s'entén la relació entre les rondalles i la seva decisió. Què voleu dir?

c) La realitat i la irrealitat en les rondalles i creences, fins a quin punt s’interrelacionen en la novel·la? Es pot parlar de “realisme màgic” o “realisme fantàstic” com s’ha fet amb la narrativa sud-americana dels anys 50 i 60 o amb Pere Calders, per exemple?

[per terminar]

12) Completa el quadre següent:

[per teminar]

DISCURS DE LA TERCERA FESTA MODERNISTA

2007-11-20T09:19:00.001-08:00

Exercici 1
Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesi que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:

Modernistes	Societat
Poesia	Prosa
Sol - llum	Boira
Imaginació	Sentit comú
“art per art”	Art comerç
“pervindre”	Present - passat
Somni	Realitat
Don Quixots	Sancho Panchas
Simbolistes	Realistes
Cosmopolites	Amor a la província (Catalunya, etc.)

Exercici 2
A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol representar Rusiñol amb aquests dos termes?

Poesia: la minoria capaç d'entendre-la. SIMBOLITZA ELS ARTISTES MODERNISTES
Prosa: l'entén la massa anónima, és a dir, tota la societat.

Exercici 3
Creus que es sacrilitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?

Sí, perquè l'autor del text diu "Santa Poesia", "Santa lluita" (l'autor confereix caràcter sagrat a una cosa profana).

Exercici 4
Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?

Els que no són modernistes, els Burgesos.
Rusiñol mostra una actitud de menyspreu.

Es podia haver matisat molt més.

VIURE DEL PASSAT

2007-11-13T08:49:00.000-08:00

Exercici 1:
Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?
Brossa diu que del renaixement literari es va oblidant un inmens bagatge que abans complacía els autors i que el culte del passat s'apoderà del regionalisme i això va esterilitzar tota concepció moderna.

Exercici 2:
Fins a quin punt Brossa creu que la nova cultura que ell defensa ha de tenir en compte el passat?
Fins al punt de menysprear el passat si aquest porta un patrimoni dolent.

Exercici 3:
Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un paper preponderant en la recuperació cultural de Catalunya? Per què?
L'autor de l'article creu que la classe popular ha de tenir un paper preponderant.

Exercici 4:
Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el motiu d'aquesta tria?
Les Nacions del Nord, perquè els catalans només estaven interessats en el comerç, en canvi les Nacions del Nord no.

CATERINA ALBERT

2007-10-31T04:18:00.000-07:00

Caterina Albert és l'autora del llibre Solitud ...

MODERNISME

2007-10-31T04:16:00.000-07:00

Pels volts del 1880 comencen a aparèixer a Catalunya un conjunt d'actituds caracteritzades per una voluntat de modernització. El nucli ideològic és la revista L'Avenç.

El modernisme sorgeix com a moviment a l'entorn del 1892. La revista L'Avenç és la plataforma més influent, al costat de les exposicions de Rusiñol i Ramon Casas, d'un moviment que es proposa de renovar totalment la vida cultural catalana i s'infiltra en tota mena de manifestacions artístiques.

Els modernistes proposen l'impuls de modernitzador, l'obertura indiscriminada a tot el que publica Jaume Brossa a L'Avenç el 2 d'agost de 1892, que es titula "Viure el passat", on queda ben definit el que el modernisme hauria de representar:

El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglerar-se amb la més moderna avantguarda intel·lectual europea.
La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.
La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.

"Posar-se al dia" i "acostar-se a Europa" són expressions de l'actitud que caracteritzarà la primera etapa del moviment (1892 - 1900), una etapa de formació i de preparació.

Els escriptors joves d'aleshores van descobrir figures que l'Europa no llatina tenia consagrades i tenien el desig de demostrar, sobretot als catalans, que en la literatura catalana n'estava produint una europeïtzació efectiva.

La majoria dels modernistes coincideixen en el rebuig de la seva societat i plantegen el replegament en un mateix i la creació de "paradisos artificials" que suplantin la realitat.
Els modernistes fan seu el lema "Art for art sake", perquè es sentien molt propers als ideals de la Pre-Raphaelite Brotherhood. Els prerafaelites havien descobert primer que la burgesia havia industrialitzat l'art i que l'havia integrat al seu engranatge consumista. Es traslladen al camp per poder dedicar-se plenament al treball artístic.

El 1866 trenta-set poetes francesos havien propugnat la superioritat de l'art. Sota el nom de "simbolisme", aquest nou postulat rebutja el positivisme i el pretès cientifisme naturalista.
Els simbolistes renuncien a presentar el món real. L'actitud social dels seus defensors sovint els converteix en "tipus". Aquesta actitud i la recerca d'una bellesa exquisida i no contaminada són considerades "decadents" pels seus detractors. S'apropien el mot decadentisme i acaben convertint aquest culte a la bellesa en l'única manera possible d'entendre l'art.

El modernisme és sobretot una creació contra el passat. El que més predomina en el modernisme és l'heterogeneïtat on destaca l'allunyament del naturalisme positivista i dels pressupòsits ideològics i filosòfics que l'inspiraven.

La burgesia produeix la seva primera generació d'artistes. Intel·lectuals i burgesos es rebutgen. L'intel·lectual adopta una actitud d'autodefensa i de superioritat.

L'Avenç monopolitzarà aquesta segona actitud que establia un compromís entre l'artista i la societat a la qual pretén "regenerar". La gent de L'Avenç rebel, alguns d'ells passaren a revolucionaris. Aquesta temptació revolucionària marcà profundament una part del modernisme sota la forma d'un populisme anarcoide i messiànic.

Aquesta radicalització marca l'entrada del decadentisme en la literatura i les arts. A partir d'aquest moment pren més relleu el vessant esteticista.

Del 1893 al 1898 la influència de l'estètica simbolista domina dins el modernisme amb autors no gaire interessats en la revolució social que formulen la literatura i l'art com un exclusiu culte a la bellesa, proposen la sublimació de l'art i de l'artista com a portadors d'uns valors superiors a aquells que oferia la societat, defensen "l'art per l'art", valoren el refinament, el gust, i la sensibilitat individual, l'acostament a formes simbolistes, prerafaelites o decadentistes.

D'Annunzio ofereix un model de superació del decadentisme, en el qual es conserva la tendència estetitzant de l'artista rebel, però s'atribueix a l'artista el paper de guia o profeta de la comunitat i es talla qualsevol temptació evacionista.

Aquesta actitud configurarà la segona etapa del modernisme (1900-1911), que es presenta com un moment de creació en el qual el modernisme s'assimila com a escola, com a estètica concreta.

El modernistes desenganyats i fracassats van moderar sensiblement les seves actituds agressives i van començar un nou període en el qual el objectius del moviment es van concretar i aclarir.

El modernisme es concreta i es diversifica en opcions polítiques. Trobem autors que giren el voltant de la burgesia i compten amb el seu suport; hi ha també el grup format a l'entorn de la revista Joventut, que mantindrà una actitud cosmopolita, vitalista i regeneradora, catalanistes d'esquerres agrupats a l'entorn d'El Poble Català, i alguns intel·lectuals que mantenen posicions vagament anarquitzants i que actuen de forma més o menys marginal.

En aquesta segona etapa el modernisme representa una forta renovació en la vida cultural de les comarques, cosa que provoca que alguns intel·lectuals emigrin a Barcelona i que desemboquin en actituds bohèmies sovint ben tràgiques.

La revista és el més típic exponent modernista d'aquesta etapa, manté una actitud nacionalista i vitalista i conrea el culte per l'individualisme i el rebuig de la burgesia.

Els nous "joves", els noucentistes, irrompen amb força el panorama cultural català a partir del 1906. Ells pretendran imposar més rigor intel·lectual i uns instruments més eficaços per aconseguir-ho.